La columna de Ferran Monegal: ‘Millet, amb música d”El cop”
Ara que els experts ja han calculat la mossegada al Palau en més de 23 milions d’euros, el programa 30 minuts (TV-3) li ha dedicat a Fèlix Millet un programa. Home, es podria argumentar que aquest treball arriba una mica tard. No obstant, és veritat que el dia 21 d’octubre aquesta cadena ja li va dedicar al cas un Banda ampla, i afegim que el treball que ara ens ha presentat l’equip d’Eduard Sanjuán, il·lustrat oportunament amb la música de la pel·lícula El cop, ha estat lluminós i disfrutable, dins de l’estupefacció i la mala llet que genera en nosaltres –l’audiència– aquest cas de depredació i xoriceig inexplicablement no detectat durant anys i anys. Una de les imatges més tremendes, i que continua sent antològica, ha estat la recuperació d’aquella entrevista que li van fer a Xavier Millet, germà de Fèlix, unes quantes setmanes enrere en els TN. Esbalaït, horroritzat, es posava les mans al cap i deia: «Quan veia que li anaven donant premis i més premis, i honors, pensava ¡Mare de Déu s’han tornat bojos!», o sigui, que aquest Millet ja sabia de quin peu calçava el seu germà. Home, doncs podria haver avisat. En aquest 30 minuts també ha sortit una declaració nova, que resulta francament interessant: la de l’expatró del Palau, Alfonso Aijón. Va parlar del que ell va anomenar: «l’impost revolucionari per una causa noble». No es referia a Millet, que és una bona peça i lladre confés. Es referia a la manera com està muntat el sistema entre els empresaris i molts polítics que no són ni xoriços ni mangantes. Va assegurar: «Els grans constructors paguen un impost revolucionari. Pujol, per exemple, i en la meva opinió amb molt bona visió, els deia: ‘S’ha de construir una carretera, una estació i un pont. Bé, us donaré la contracta, però m’aneu a posar 100 milions al museu Picasso, 100 al Liceu, i 100 més al Palau. I així ho arreglem’». I va sentenciar Alfonso Aijón: «Aquesta és la base: un impost revolucionari, però per una causa noble». ¡Ah! Interessantíssima pinzellada. Els demano que la meditin a casa. No sabem, per exemple, quants bons i honestos alcaldes, que no han robat mai un duro, davant l’asfíxia econòmica del seu municipi, acaben practicant aquest sistema: que el constructor afavorit amb una requalificació els faci, a canvi, el clavegueram, o la font de la plaça.
Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí