I de sobte, Jaime Peñafiel es va ajupir, va buscar sota la taula, en va treure una bandereta que hi tenia amagada, i la va clavar davant seu exclamant: «Com que el fonamental és ser espanyol, porto aquesta bandera perquè presideixi el debat». ¡Ah! Aquest cop, aquest gest, ens va recordar a casa aquella reconquista aznarista de l’illot de Perejil, quan aguerrides tropes hispanes van clavar la bandera al capdamunt de l’illot deixant les cabres estupefactes. Aquest detall de la bandera serveix d’epítom o de resum del debat que va plantejar Jordi González a La noria (T-5) sobre la gran manifestació contra la sentència del TC que poques hores abans havia succeït a Barcelona. Va ser una sessió televisiva plena de trampes, de mines, de manipulacions i disbarats, que l’ala dreta del programa va impulsar al seu gust usant la bandereta que havia portat Peñafiel com el seu instrument particular. Al davant, Pilar Rahola i Enric Sopena s’esgargamellaven intentant redreçar les recargolades martingales que els disparaven des de l’altre bàndol, com ara: «Catalunya és una regió d’Espanya /…/ Montilla corria com un conill i va acabar amagat», i així tota l’estona. ¡Ah! La veritat és que aquest tipus de batalles, lluny de clarificar el paisatge, l’enterboleixen més. Tot es barreja en aquesta classe de caldos: el nacionalisme, el campionat del món de futbol, la roja, l’estelada, la quadribarrada, la de l’aguiló (preconstitucional), la rojigualda… ¡Ah! Tot serveix per donar consistència a la sopa de l’espectacle. No és una crítica a Jordi González. Ell està submergit en aquest caldo. Està obligat a construir-lo i condimentar-lo. I s’ho va passar malament. Va haver d’abandonar més d’una vegada el paper de moderador i enfrontar-se –amb ironia, amb intel·ligència, com ell sap fer– als de l’ala dreta, ressaltant el seu joc brut. Però és clar, al mateix temps que avançava la batalla calia anar fent una apoteòsica sinergia amb el Mundial de futbol que retransmet aquesta cadena, i amb els 50.000 euros de premi que hi havia aquella nit per a la primera criatura que els truqués. Parlant de trucades: hi va haver un moment en què van trucar a Montilla. Es va posar al telèfon i va parlar en directe amb el Jordi. Fins que el Jordi el va interrompre dient-li: «¡Una pausa, he d’anar a publicitat!», i efectivament, set minuts amb el president de la Generalitat penjat al telèfon, esperant que acabés l’espuma publicitària. ¡Ah! És el que té aquest tipus de caldo: t’hi acostes de bona fe, i sempre acabes enllardat.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Aquesta entrada es va publicar Dilluns, 12 de Juliol de 2010, a les 08:59 i està arxivada a La columna de Ferran Monegal. Pots seguir els comentaris a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari.