La columna de Ferran Monegal: ‘Consagració cigronaire’
Es porta l’impacte. Qualsevol cosa val si sospiten que ens pot sorprendre. No importa com pugui ser de cutre o pedestre la peripècia. A la recautxutada princesa del poble, abans de treure el cap al balconet de la Puerta del Sol, abans de rebre el bany de rugits de la massa a la intempèrie, li van preguntar des dels mateixos serveis informatius de Tele 5: «Escolta, Belén, ¿què li demanes al 2010?». I ella va contestar: «Jo, res. Quedar-me com estic». Naturalment, sí senyora. ¿Què li ha de demanar al 2010, si el 2009 li ha portat un nas nou i tot? La tele camina sobre dues línies paral·leles: l’assassinat de la tradició i la consagració cigronaire. No només a Tele 5 les campanades van ser reduïdes a una espècie de fons musical, un so de batall de remugants semovents. També a TV-3 la iconografia clàssica ha desaparegut del tot. No és el primer any que passen del rellotge i del carilló. Li han agafat gust a l’arquitectònic fal·lus Agbar. L’accionen com un consolador i, a base de cops d’interruptor, el van il·luminant com els penis psicodèlics dels sex shop. I, seguint la teoria de l’impacte que van inventar les privades, als obedients Xavi Coral i Espartac Peran els han fet sortir lligats, esquena contra esquena, com dos condemnats a viure emmanillats durant tot el 2010. Si és una metàfora sobre el seu programa Divendres, és d’una cruel malignitat. L’altre dia, a La 2 de TVE-Catalunya, van tenir un cop d’enginy que vull agrair: en lloc de pretendre sorprendre’ns amb algun romanço modern, van fer girar l’agulla en sentit contrari i es van aturar a l’any 1987. ¡Ah! A vegades, per ser televisivament progressista, l’única estratègia possible és anar cap enrere. Ens van posar aquell Fum, fum, fum que van construir Mary Santpere i Rosa Maria Sardà a sobre d’un núvol del cel. La Santpere li deia a la Sardà: «¡Quin perill que un àngel baixi a la Terra per Nadal! És un dia bestial. La gent es torna assassina. Les famílies més fines maten capons, maten porcells, decapiten salmons…». Beneïda ingenuïtat. Avui, 22 anys després, la matança adquireix trets de tragèdia. Avui som l’audiència els que estem sent aniquilats. Si Berlanga tornés a rodar El verdugo, Nino Manfredi no seria empleat d’una funerària. El pintaria com a ferotge programador de televisió.
Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí