La columna de Ferran Monegal: ‘El Cuní del segle XXI’
I li va dir en un moment determinat sa majestat el rei mag Toni Cruz a Josep Cuní: «¿No t’agradaria fer el Cuní del segle XXI?». I Cuní va respondre: «¡Ja estic al XXI!». Efectivament: ja feia més de 13 hores seguides que presentava La Marató de TV-3, i això és una mostra ben palpable que està en aquest segle. ¡Ah! El que els passa a aquells fantàstics productors del ¡Mira quién baila! i d’Operación Triunfo hauria de ser objecte d’estudi clínic: van perdre La Trinca fa 20 anys i ara la busquen. O sigui, es busquen a si mateixos. I en aquesta excitació per retrobar-se es pensen que a Cuní li passa el mateix. Notable estrabisme. Cuní no s’ha perdut mai. Cada dia ho demostra a Els Matins. I en aquella colossal jornada de La Marató li ha sortit, a més a més, un rècord Guinness: gairebé 17 hores seguides en acció, tocant totes les tecles i executant tots els registres. Un: el xou musical, asalvatjadament humorístic, quan va cantar la cançó de La patata amb les maraques de Machín. Ens deia: «A mi em donen dues maraques ¡i automàticament em surt el cul!», i projectava el seu darrere i a casa ens partíem de riure. Dos: la recreació més fantàstica que hem vist de Rocky Balboa, una interpretació sublim tipus curt cinematogràfic, mostrant-nos els conscienciosos treballs d’entrenament i posada a punt per resistir La Marató: anava de Tiana a Sant Joan Despí, en xandall, a tota pastilla, deixant absolutament bocabadades Raquel Sans i Lídia Heredia, que flipaven davant l’hercúlia potència de Cuní. I tres: la recuperació de l’entrevista en el seu sentit més honest i profund, en el seu vessant més emocionant, en la més perfecta sintonia amb aquella jornada d’estricte servei públic, quan va tenir al plató Francesc, de 56 anys, que pateix esclerosi lateral amiotròfica. Francesc va explicar què significa una malaltia degenerativa: l’any passat podia caminar, però aquest any ja no; l’any passat podia agafar un llapis i escriure, però aquest any ja no. I deia: «El pitjor de tot és veure com vas caient…». Al costat seu, la seva dona, Teresa, li agafava la mà i se’l mirava. Aleshores Cuní, fixant-se en aquella mirada, en aquella extraordinària manera de mirar, li va dir: «Teresa, tens uns ulls d’amor que tomben». I Teresa amb la veu entretallada, va respondre: «És que me l’estimo». Gràcies, Cuní.
Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí