El més enfadat va resultar ser José Luis Uribarri. Era a Oslo retransmetent el festival i cridava, indignat: «¡Quina vergonya, senyores i senyors! És la primera vegada en la història d’Eurovisió que veiem un espontani, com en el futbol o els toros. Ha volgut trencar l’harmonia de la coreografia espanyola. Però ja ha estat detingut, és clar», i malgrat que se li partia el cor de dolor. ¡Ah! El disgust que li va produir la irrupció de Jimmy Jump no va impedir a Uribarri, no obstant, transformar-se en genial endeví de vots, com sol ser habitual. Va començar votant Romania, i va exclamar: «Ja podem donar per fet que votaran Moldàvia». I en efecte, 10 punts a Moldàvia. Quan votava Sèrbia va dir: «Segur que a Bòsnia li donen 10 o 12 punts». Clavat: 12 punts. I quan votava Bèlgica, va exclamar: «Li donaran 12 punts a Grècia. Això està cantat». I patapam, 12 per a Grècia. ¡Ah! El que passa amb Uribarri transcendeix l’endevinació: és ciència exacta. Al plató de Madrid, en aquell programet postfestival (Destino Oslo) que sempre és d’una tristesa incommensurable, no van fer excessiva sang contra l’espontani Jimmy Jump. Fins i tot algú va advertir: «L’espontani ha entrat a ritme, això se li ha de reconèixer». Però es van queixar, això sí, de la falta de seguretat a Noruega, i del fet que a sobre de permetre que es colés l’espontani, no ens donessin ni un sol punt per compensar-ho. Home, és veritat: haurien pogut tenir un detall. El millor d’aquesta inútil vetllada de plató va ser quan van connectar en directe amb Daniel Diges i la troupe de criatures de la coreografia. I va dir l’Arlequí assenyalant el seu company el Soldadet: «Li ha clavat l’espasa a l’espontani. ¡Però el tio no s’ha immutat!». ¡Ah! Per sort per a Jump l’espasa era de plàstic. Si arriba a ser un sabre de debò, els asseguro que s’hauria immutat.

L’AFER DE TERTSCH S’ACLAREIX.– Gràcies al Callejeros de Cuatro (alguna cosa bona havia de tenir el programa) hem sabut que l’agressió al periodista Hermann Tertsch no va ser com sospitava l’extrema dreta. Els Callejeros van entrar al piano-bar Tony-2, lloc dels fets, i una dama va informar: «Tertsch anava molt arreglat. Li van pegar perquè es va insinuar a una senyora ¡que anava amb el marit!». ¡Ah! Quina alegria per a Wyoming. N’esperem el comentari.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

No tenen ni un gram de dinamita els gags que construeix Tricicle per al programa que curiosament anomenen Més dinamita (TV-3). I no em refereixo que el conjunt sigui blanc –un programa blanc és d’agrair–: aquí el problema és que és anodí, insubstancial, diluït. I ells, que estan dolguts amb un servidor, m’envien missatges afectuosos en forma d’esquetx, perquè m’hi fixi. Home, jo els ho agraeixo, i m’esforço per trobar algun bri de talent en el seu producte. Aquesta setmana, per exemple, n’hi he trobat un. És un moment interessant. Apareix una senyora amb el seu nadó en un bar, i quan el cambrer es disposa a engegar la tele, a la mare li ve un atac de fúria i l’hi prohibeix. Al·lega, enfadadíssima, que no ha de posar ni tan sols les notícies «perquè estan plenes de violència i això es grava al subconscient del nen». ¡Ah!, és un tema molt bonic. Ells van continuar l’esquetx ficant amb calçador l’arribada d’una altra mare, amb el nadó corresponent, que fa exactament el contrari: exigeix que posin la tele perquè ajuda a desenvolupar la ment del nen. O sigui, que no sabien com tancar la historieta, s’inventen una continuació ineficaç, s’emboliquen, i la pifien. Llàstima. No han vist les possibilitats de l’arrencada del seu propi producte. Suggeria un paisatge pintoresc en el món de l’hostaleria: a més del cartell que posen (Es prohibeix fumar), n’hi cap un altre que posi: Es prohibeix mirar la tele per no perjudicar els nens. ¡Ah! D’aquí molts anys, quan sigui vellet, em queda l’esperança d’acabar de guionista amb dinamita.

MAS&CUNÍ.– Sobre l’entrevista que li va practicar Cuní a Mas aquesta setmana a Els Matins (TV-3), i al marge del que va dir el líder de CiU sobre els pretorians Alavedra&Prenafeta –que els analistes d’aquest diari ja han ressaltat amb finor–, s’ha d’assenyalar un moment netament televisiu: quan Cuní va advertir: «En l’última entrevista que li vaig fer vostè va sortir d’aquí enfadadíssim. Es va trobar amb Pilar Rahola i es va queixar de les meves preguntes. O sigui, que el llibre de la Pilar, La màscara del rei Artur, va néixer amb aquest punt d’arrencada: el seu enuig per la meva entrevista». ¡Ah! interessant apunt el de Cuní: el virtuós llibre de la Pilar va néixer per mitigar el mal cos que li va quedar a Mas després d’aquella entrevista a Els Matins.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

A la redacció de Telemonegal estem molt preocupats. El Papitu s’ha emprenyat i ha engabiat el Ferran Monegal. Hem intentat parlar amb ell per a que el deixi anar però, de moment, les negociacions no han donat fruits i  les claus de la gàbia no apareixen per enlloc. Si la cosa continua així, no sabem qui presentarà el programa de dimarts… Ajuda!

Redacció Telemonegal

S’han acabat els massatges. S’ha acabat el feeling, els programes jacuzzi, els reportatges amables. Aquells tendres i deliciosos especials amb Jesulín i la Campanario al plató i el servicial presentador Luis Larrodera polint-los la imatge. Aquelles entrevistes al torero, tendres i dolces, de Susanna Griso a Espejo público. Aquelles excursions de DEC per la finca Ambiciones fent a la família Janeiro bonics publireportatges. ¡Ah! Tot això es va acabar ahir a la matinada. La cadena A-3 TV, seguint el més pur estil Tele 5, va preparar un programa titulat Operación Kampanario (amb K de KGB), on fins i tot li van fer un fotomuntatge en què sortia entre reixes, com poden veure a la video foto adjunta que publiquem aquí mateix. Al més pur estil Tele 5, o sigui, a base de sensacionalisme i impacte, van repassar la causa que la dona de Jesulín té pendent amb la justícia per presumpte frau a la Seguretat Social, amb traïdoria, suplantació de la identitat de la seva mare, i trampes variades. I durant tota la vetllada l’aplicat Cantizano feia d’escalfador, reescalfant una sessió plena de frases com ara «¡Tenim les imatges que María José no hauria volgut veure mai! / ¡Divendres és el seu aniversari, però pot ser que el pròxim el passi a la presó!», i les imatges eren les de la fitxa policial que el programa va aconseguir en exclusiva, les fotos de cara i de perfil de la Campanario a la comissaria, quan va ser detinguda. I per tensar més la visió d’aquestes estampes va sortir una pintoresca morfopsicòloga que ens anava il·luminant i ens deia: «Observin, té les orelles plegades, ¡això denota que és una dona que li costa escoltar!». O sigui, que segons aquesta analista, tota criatura que no tingui les orelles de pàmpol resulta que és sorda com una tàpia. ¡Ahhh! A casa ens trencàvem de riure. També va ser delirant la reconstrucció sonora –amb veus d’actors– de la part del sumari judicial que reflecteix converses entre un element anomenat el Turronero, i el policia Carretero, també anomenat el xèrif d’Ubrique, tots dos suposats ordidors de la delictiva trama. En de finitiva, una jornada en què A-3 TV ha aconseguit derrotar Tele 5 copiant exactament l’estil que practica Tele 5 en aquesta mena de vetllades. ¡Ah! Aquestes dues cadenes també s’haurien de fusionar.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Van a la seva bola. No tenen manies de cap mena. Em refereixo al sistema que ha trobat Tele 5 per anar estirant, com un xiclet, els seus programes, i fer nits temàtiques sobre la marxa. Vegem-ho. Com que s’ha acabat el ¡Más que baile!, ara col·loquen els dimarts aquell programa de nens que canten (Cántame una canción, T-5) que havien estrenat fa unes setmanes i que tenien aturat en una espècie d’espera de destí. Hi ha ben poca cosa a dir d’aquest programa: criaturetes d’entre 8 i 12 anys cantant, i repartiment de quatre premis o guardons a cada sessió. O sigui que, excepte aquests quatre afortunats, la resta de nens es queden sense regal, i els hauríeu hagut de veure les cares, ¡ai! I després, a l’acabar el programa, patapam, ens endossen els friquis del Mira quien mira, l’aquelarre habitual, amb la particularitat que surten disfressats d’escolars, amb la faldilleta prisada, els mitjons blancs, les trenes…, i el quadro és delirant. És a dir, una sinergia amb els nens de veritat del programa anterior, però en versió cafre. I dic cafre perquè, és clar, resulta que surt l’alumna Rosa Benito, la dona d’Amador Mohedano, a la pissarra, i en lloc de pintar la taula de multiplicar hi pinta un enorme fal·lus, una cosa tremenda i bàrbara. I la professora, la playmate Tania Llasera, exclama il·lusionada: «¡Aquest és el membre del teu marit Amador!». I les rialles sonen a raneres d’ocellots. També han contractat, per amenitzar aquestes vetllades infantils, el marit de la nietísima, aquesta notable llosa santanderina que es diu José Campos. El seu rol consisteix a agenollar-se davant la pissarra, mentre la professora Tania li va picant les natges amb la regla. ¡Ah! Barroer paisatge escolar. Virtuosa sinergia amb els menors d’edat que cantaven al programa d’abans.

ELS ULLS DE SONSOLES.– Els d’Intereconomía TV continuen amb l’agitació i la propaganda. Ara emeten un espot que han fet ells mateixos, on ens mostren una foto de Sonsoles, l’esposa de Zapatero, i aturant-se en els seus ulls se sent una veu que diu: «José Luis, ¡torna a Lleó avui mateix! ¡Fes-ho per ella!». ¡Ah! Aquests d’Intereconomía TV tampoc tenen manies de cap mena. No és pròpiament periodisme, o entreteniment, el que fan. Estan al servei d’un encàrrec: enderrocar el Govern tan aviat com sigui possible.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

El ball està de moda a la televisió. Molts personatges  s’arrenquen a ballar a la mínima de canvi: Carmen Lomana, Belen Esteban i, ara, Josep Cuní. L’altre dia, a Els Matins de Tv3, el Cuní es va posar a ballar rock amb la dona del Marià de Casal Rock. Fixeu-vos com belluga el meluc el Josep, cada dia ens sorpren més!

Redacció Telemonegal

Amb una mordacitat molt maca, va dir Berto a Buenafuente: «Escolta, Tito, ¿li has dit Tita?». I Tito Buenafuente li va respondre, amb rotunditat i aplom: «¡No! Li he dit baronessa». ¡Ah! Així van introduir al seu plató de La Sexta l’entrevista que havia enregistrat Andreu a Tita Cervera a la sala de reunions del patronat del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid. I només començar la trobada, ens van col·locar aquesta postal, aquest dibuix que apareix al damunt d’aquestes línies, a la videofoto. O sigui, una lúcida conya, a l’estil vinyeta còmica. Això comença bé, ens vam dir a casa, somrient. I ens vam disposar a degustar amb il·lusió aquesta apassionant trobada. Però va ser una sessió decebedora. Una espècie de diàleg ximplet, farcit de rialletes entre ells, amb molt massatge per part de l’entrevistador i molta complaença per part d’ella. Només es pot deduir de la conversa que Tita no es tornarà a casar, que el baró no mentia mai, que l’únic que li passa al seu fill Borja és que és jove, i que fa servir la talla 40 en comptes de la 38, com li va apuntar Buenafuente per complaure-la. Home, cal preguntar-se, francament, quin sentit tenia aquesta trobada. No va ser una entrevista el que va fer l’Andreu amb la baronessa: va ser Anne Igartiburu fent Corazón de primavera. Estem d’acord en una cosa: el més important late-showman del telehipòdrom estatal no podia fer a Tita Cervera una entrevista com les que fan els xafarders de Sálvame o de DEC. Però, precisament per ser el creador del magazín de mitjanit amb més talent que es pot degustar, esperàvem aquell punt de mordacitat i intenció. Aquell Buenafuente que a les nits demostra la seva intel·ligència, per exemple quan surt disfressat d’Andreu Jamón Serrano donant una nova dimensió a aquelles entrevistes que feia Joaquín Soler Serrano a A fondo. ¡Ah! Però al davant de la baronessa ha fet el que fan els globus. O sigui, ¡puuuff! I conscient segurament de la fluixíssima pirueta, va fer després una visita en solitari pel museu i allà vam veure les llampades de l’enginy que no havia tingut anteriorment. Per exemple quan es va aturar al davant d’un oli de Ghirlandaio, un sever retrat del cavaller Capponi, i va dir: «Mira, l’any 1550 ja pintaven el director general del Barça». O sigui, Joan Oliver. Allà va estar bé.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Pep Cruz va néixer a Girona l’any 1948. Va estudiar per enginyer i va treballar un temps per l’empresa Chupa-Chups, fins que finalment va llençar-se a fer allò que realment l’apassionava: el teatre. Els seus inicis van ser com a director d’un jove grup de teatre independent gironí: el  TEI Sant Marçal. Durant  setze anys va treballar presentant diferents espectacles, la majoria d’ells de titelles. Més tard va ser fitxat per la companyia Dagoll Dagom, amb qui va participar en nombrosos i exitosos projectes tant al teatre com a la televisió. Alguns d’aquests èxits van ser les mítiques sèries: Oh! Europa (1994), Oh! Espanya (1996-1997) o La memòria dels cargols (1999). Tot i això el seu primer treball actoral a televisió va ser a la sèrie Arnau el 1994. Aquell mateix any a TV3 fins i tot el vam conèixer com a presentador del concurs humorístic Moltes gràcies . Actualment és una de les figures més representatives de la sèrie Ventdelplà, on interpreta el polèmic personatge de Josep Monràs. Paral·lelament a la seva presència televisiva, Pep Cruz continua molt lligat al teatre. Té la seva pròpia companyia, Per-versions, i el seu darrer treball, Còmica vida, va ser presentat al Teatre Poliorama. Parlarem amb ell de la seva trajectòria televisiva i dels personatges als qui ha donat vida.

Redacció Telemonegal

No sabíem que el notable radiofonista esportiu José Ramón de la Morena sent una passió extraordinària pel torero José Tomás. Ens ho ha descobert El Follonero Jordi Évole (Salvados, La Sexta) quan va visitar el seu domicili: extasiats davant una vitrina on guarda un vestit del matador, tocava el periodista, devotament, la delicada orfebreria de la peça de roba i ens va ensenyar que porta encara tremendes taques de sang d’una terrible agafada que el destre va haver de suportar. Parat es va quedar Évole davant aquelles taques i en una sortida molt prosaica va preguntar: «Escolta, José Ramón, ¿i per què no el portes a la tintoreria?». ¡Ah! El va mirar llavors José Ramón de dalt a baix i greument va contestar: «No, home, no, això no es pot fer. Això és com anar al Prado i posar-te a netejar el quadro de les Meninas». Interessant advertència. Recorda el meu estimat col·lega Víctor Amela, en la seva brillant recopilació Antología de citas y de sabiduría humana, aquella cèlebre frase que va llançar Winston Churchill a la Cambra dels Comuns, el maig del 1940: «No tinc res més per oferir que sang, esforç, suor i llàgrimes». Exacte. Això és del que està impregnat aquell vestit de José Tomás que guarda De la Morena com una relíquia: sang, esforç, suor i llàgrimes. ¡I l’insensat d’Évole pretenia portar-lo a la tintoreria perquè li fessin un rentat! Aquest ha estat el millor instant del final de temporada de Salvados, programa que tenia com a excitació principal una entrevista amb Rajoy, però que s’ha quedat en un trivial pourparler, o sigui, en res de res. És curiós, en l’entrevista amb De la Morena, en un moment donat, van parlar de José María García, que va ser temps enrere el seu més temible competidor. De la Morena no va estar àcid en la seva valoració de García. Va ser crític amb la situació que es va generar entre ells, aquella salvatge batalla per aconseguir el títol d’El més escoltat. Però no hi va haver ni una paraula, ni l’ombra d’un adjectiu, de desqualificació personal. I aquell era, precisament, el moment que crèiem ideal perquè Évole li plantegés el cas Paco González, també famós radiofonista que acaba de fitxar per T-5 després de sortir de Carrusel deportivo amb estrèpit i xafarranxo. Però contra tot pronòstic, sobre un tema de tan rabiosa actualitat el silenci va ser total.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Diuen que quan dues persones passen molta estona plegades acaban mimetitzant-se, agafant una certa semblança física amb l’altre. Potser això és el que els ha passat al Berto i el Buenafuente.  El Berto s’assembla cada cop més al seu mestre, encara que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar…  potser són les ulleres…

Redacció Telemonegal