Josema Yuste va néixer a Madrid el 1954. Va estudiar a l’Escuela de Arte Dramático de Madrid, i el 1977 va formar el trio Martes y Trece junt amb Millán Salcedo i Fernando Conde. Aquest últim es va desvincular del grup i així va sorgir un dels duets còmics més populars de tota Espanya. Des de 1984 fins el 1997 aquest duo va acompanyar a milions de families durant els Caps d’Any, amb un humor quotidà i proper, amb imitacions de famosos i gags curts.  Després de la dissolució de Martes y Trece, en Josema Yuste ha continuat la sea via còmica participant en diversos programes de registre humorístic: La noche de los errores (1999, Antena 3); El Burladero (2000, TVE) que va co-presentador amb d’altres humoristes  com Los Morancos, Chiquito de la Calzada, Paz Padilla o Ramón Arangüena o Por fin has llegado (2007, TVE). Per una altra banda també ha participat en sèries televisives com Mediterraneo (1999, Telecinco); El Marqués de Sotoancho (2000, Antena 3) o Agente 700 (2001, TVE) i fins i tot ha fet alguna incursió al cinema amb pel·lícules com El Robobo de la Jojoya (1991). Des de 2007 forma una nova parella humorística i televisiva amb Florentino Fernández, Flo. Junts van començar al teatre amb l’obra Una pareja de miedo i a TVE han presentat el programa ¿Y ahora qué?. Parlarem de l’humor, cap a on evoluciona i quin tipus d’humor agrada ara al públic.

Redacció Telemonegal

Castigada per la contraprogramació salvatge de la ratomàquia de Tele 5 –es passen pel forro la llei audiovisual a canvi de pagar una petita multa–, ha acabat aquesta setmana el segon i últim capítol d’Adolfo Suárez, el presidente. S’ha de tornar a felicitar A-3 TV: invertir en produccions com aquesta és una estimable raresa en el paisatge de les cadenes privades de la tele. Destaquem dos moments particularment disfrutables. El primer, la trobada de Suárez amb Felipe González (Luis Rallo) en una petita torre als afores de Madrid. Comencen parlant-se de vostè, al cap de dos minuts ja es tutegen, i en un moment donat Felipe, un punt alarmat, li pregunta: «Escolta Adolfo, ¿no deus estar gravant aquesta conversa, oi?». ¡Ah!, Suárez fa un bot, i adverteix llavors, també una mica preocupat: «No ho crec…, aquesta és la casa d’un periodista». Efectivament, era la casa de l’estimat i recordat company Eduardo Haro Tecglen. I llavors es posen tots dos a buscar micros –a sota la taula, darrere del rellotge de paret…–, i no hi havia micros. Un altre instant ressaltable és la primera trobada amb Santiago Carrillo (Pep Cortés). La química flueix de seguida entre els dos líders. Hi brota el feeling i la familiaritat. Es conviden a tabac mútuament. Neix una simpatia en la seva gloriosa condició de fumadors convençuts. Al final, Suárez li adverteix, satisfet: «He de fer-li una petició: a partir d’ara no se li acudeixi parlar bé de mi. Posi’m sempre a parir». I Carrillo, amb una ironia molt substanciosa, conclou: «Per mi que no quedi. Es farà el que es pugui». ¡Ah! Hem disfrutat molt. Només se li pot fer un retret al director d’aquest treball, Santiago Cabrera, que ja va demostrar el seu talent quan va dirigir Cuéntame… per a TVE-1: li ha faltat incloure en aquest retrat de Suárez els seus moments amb Tarradellas. No és una reclamació de simple ciutadà català la que li faig: és haver trobat a faltar un dels moments clau de la història d’Espanya i de Catalunya, i segurament una de les trobades més apassionants de la història de la política. Hi ha versions molt divertides d’aquesta reunió. Expliquen que Tarradellas va començar anomenant-lo «Nenet centralista», i Suárez li va replicar: «I vostè està gagà». I tots dos van acabar sentint l’un per l’altre una admiració i un respecte molt profunds.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Carlos Latre segueix apareixent aDEC (A-3 TV), i segueix executant un dels registres més baixos de la seva carrera de còmic imitador. Aquesta setmana va fer un numeret cutre intentant parodiarPenélope Cruz. Aquest cigronaire i maldestre posturisme demostra que tot ocellet submergit a la gàbia de la tele queda condicionat per l’ambient que es respira al plató. En l’ornitologia clàssica no s’ha donat mai el cas que un canari, un pardalet, una cadernera, un passerell… –per ronyosa que sigui la gàbia en què els tinguin– perdin qualitat o finor en les seves refilades. Per bruta que sigui la gabieta, l’ocell no desafina mai. A la gàbia televisiva és al revés. Acostumats al Latre de Polònia, de Crackòvia, de La escobilla nacional fins i tot, on ha depurat l’art de la caricatura, veure’l ara, cada setmana, arrossegant-se a DEC, pretenent elevar els pèls de la seva aixella a categoria artística, és tristíssim. Permetin-me que li repeteixi el que ja li vaig advertir aquí quan va debutar a les fondàries de DEC: el seu cigronaire i barroer posturisme el desvia de la seva brillant trajectòria i l’acosta, l’assimilia, a l’ordinari travestisme de les murgas carnavalesques en clau bastardilla.

DE GENOLLS –. A Latre li queda, això sí, el fals consol de mirar cap a l’altra vora i veure el que feien aquella mateixa nit a Sálvame deluxe (T-5). Dues senyores van ser les protagonistes, més un cop a quatre grapes de Jorge Javier. Tot just després d’aparèixer Aída Nízar, la princesa del poble va tenir un rapte de dignitat, una cosa molt bonica, i aixecant-se de la butaca va exclamar:«On entra l’escòria se’n va l’estrella», i va marxar del plató. Per fortuna abans d’anar-se’n Aídava tenir temps de posar una rúbrica. Va cridar: «Visqui Déu i mort a l’Esteban». I l’Esteban, que ja era a la porta de sortida, va cridar al seu torn més fort encara: «¡Que et donin pel cul!». ¡Ah!, l’ovació va ser magnífica. Per la seva part, el noi Jorge Javier, excitat davant la delicada poètica que allà s’havia produït, va tenir un espasme, un rampell molt superlatiu. Va esperar que Aídas’aixequés i es plantés dreta al centre del plató, i llavors es va col·locar darrere d’ella, es va agenollar, i gatejant a quatre potes la va anar mirant i tafanejant per sota de la faldilla per comprovar si portava calces o no. ¡Ah!, va ser periodisme d’investigació, segons els xafarders allà reunits.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Els ampelis són aus passeriformes de la família Bombycillidae, és a dir, comunitat d’ocells rodanxons. No obstant, n’hi ha una varietat molt pintoresca, l’ampelis escandinau o ampelis siberià –també anomenats garrulus cedrorum i a Catalunya ocell sedós– amb un aspecte estilitzat i una cresta sempre dreta que li confereix un aire molt simpàtic.

A la península Ibèrica és raríssima la seva presència; no obstant, a l’hivern se n’han detectat grups ocasionals a Guipúscoa i en zones del Gironès. Aquesta criatura té una característica particularíssima: es desviu per la fruita, com més dolça millor.

La que més li agrada és la madura que ha caigut a terra i ja està en fase de fermentació. O sigui que a l’extrema dolçor s’hi afegeix un notable grau alcohòlic, de manera que no és estrany veure algun exemplar d’aquests ampelis volant a batzegades i clavant-se trompades contra parets, tàpies i bastimentades diverses.

Quique San Francisco pertany a una saga familiar molt arrelada en el món de l’escena, el teatre en particular. Després d’un fugaç pas per la Legió, on sembla que va exercir de franctirador, va emprendre una notable carrera teatral i, sobretot, cinematogràfica, amb interpretacions en pel·lícules de culte, com l’extraordinària Orquesta Club Virginia, per exemple.

Es va construir de seguida una personalitat atractiva, una simpatia molt gamberra, i la tele es va fixar en ell immediatament. Els seus papers en sèries emblemàtiques, com Los ladrones van a la oficina (1993-1995, Antena 3 TV) o Cuéntame cómo pasó (2001-2008, TVE-1), li van donar una gran popularitat fins al punt que Manel Fuentes va apostar per ell en el seu programa La noche con… (2001-2004, Tele 5) i la va encertar: Quique –juntament amb Eva Hache i Quequé– va ser el pilar d’aquell espumós xou. Una nit (març del 2002) en què hi va anar Zapatero, quan Zapatero encara era aspirant a la presidència del Govern i els d’El guiñol de Canal+ li deien Sosomán per la seva tímida aparença, Quique li va deixar anar: “Digui’m, ¿canviarà a l’estil Gladiator o seguirà en pla Mimosín?”. I va afegir: “Si vol triomfar, quan vagi a fer un míting, arrenqui’s la camisa i ensenyi una teta”.

¡Ah! Ens tiràvem per terra. En una altra ocasió (novembre del 2003) va definir Alfredo Urdaci amb una sagacitat demolidora. Va dir: “Al Telediario 2 no hi ha un enamorat, n’hi ha dos. Letizia, del Príncep, i Urdaci, del Govern”. O sigui, que va demostrar que tenia una mossegada de primera.

El seu sarcasme va cristal·litzar de manera molt particular en l’art del monòleg. En totes les cadenes que han treballat aquesta corda escènica (començant per El club de la comedia) ell hi ha estat present, i ha generat alts índexs d’audiència. Moltes vegades surt acompanyat d’una canyeta de cervesa que va xuclant lentament. Reivindica les nits etíliques i golfes amb la lucidesa d’un Sabina de la prosa. Fa uns dies, a finals de gener, va estar a El hormiguero (Cuatro) i mentre anava fent glops d’una Mahou se li anava encabritant la cresta capil·lar del cap. El públic, meravellat davant aquell irònic, simpàtic i intel·ligent gamberro, el va anar premiant amb sonores ovacions.

Si vols veure l’article original publicat a El Periódico de Catalunya clica aquí

Hola, sóc la redactora de Telemonegal encarregada de la cadena Cuatro. Aquest text és per manifestar que estic emmalaltint mentalment degut a la programació que he vist aquests darrers dies.

He de dir, per començar, que estic acostumadíssima a veure diàriament Las Mañanas de Cuatro, presentat per la nostra amiga Concha García Campoy. Això és, bàsicament, prostitutes, burdells, proxenetes, propietaris de prostíbuls que ens descriuen les tècniques sexuals que fan servir les noies segons la seva nacionalitat… i un llarg etcètera de reportatges de qualitat de l’estil.

Però tot i així no estava preparada pel que m’esperava…

Dimarts al matí em vaig asseure tranquil.lament al meu lloc de treball, disposada a veure la programació de Cuatro de dilluns a la nit. I l’esmorzar em va sentar… com ho diria… diferent.

Vaig començar veient l’estrena de la nit, After Hours, programa que condueix el Rafa Méndez, i que és un recorregut per diferents espais relacionats amb la nit. Dilluns, el programa s’anomenava Puro Sexo.

Ja us ho podeu imaginar. Que si el Culosex, el Cruising, el Dogging, el Bondage… va ser una mena de “guia” de les més originals i variopintes tècniques sexuals. Curiós.

I quan es va acabar, seguidament va començar La guía sexual del siglo XXI (Channel Five, Regne Unit). Aquest interessant document va oferir-nos, entre d’altres, un experiment en què es col.locava una càmera a la vagina d’una noia mentre practicava relacions sexuals. Les imatges resultants no van ser gens decebedores…

I quan ja creia que la programació porno s’havia acabat, vaig poder presenciar un sessió de sexe salvatge entre conills a El Hormiguero!I tot això quan encara no estava recuperada del porno dur que ens va oferir, no fa gaire, la nostra estimada Samanta Villar.

Com molt bé van dir l’altre dia a Sé lo que Hicisteis (La Sexta), potser haurien de canviar l’eslògan de la cadena: Practica a Cuatro patas és més adient.

Els conills de El Hormiguero, en plena acció

Redacció Telemonegal

És una raresa còsmica, una cosa estranyíssima, el que acaba de passar amb els ratolinets de Gran hermano (T-5). Merceditas, la Flautista d’Hamelín, s’ha posat a tocar la flauta com una boja cridant els exratolinets de les 11 edicions de la ratomàquia; i contra tot pronòstic, tots han acudit a la crida fent cua per tornar a ficar-se a la gabieta. ¡Ah! És un cas inaudit. No existeix en la naturalesa cap classe de bèstia, animal, o semovent criatura, ja sigui bípeda o quadrúpeda, que accepti de bon grat que la tornin a engabiar. Tot al contrari. Facin la prova i veuran com s’hi resisteixen. Però a la tele les lleis naturals es perverteixen, es tornen malaltisses, es transmuten. Aquest cop de Tele 5, inventant-se una ratomàquia especial a base de ratolinets que ja van estar tancats a Guadalix, o sigui, tornant a deglutir el que temps enrere ja havia estat paït i posteriorment evacuat, demostra que la fam d’aquesta cadena és infinita. Deia Merceditas, al principi del programa: «Els hem tornat a cridar perquè puguin tancar ferides». ¡Ahh! Quina capacitat més extraordinària per a l’art de la presa de pèl la que ha aconseguit, amb els anys, aquesta artista que abans va ser periodista. És precisament tot el contrari del que ens anuncia. Es tracta d’anar convocant els exratolinets, però no per curar-los les ferides –ferides que el mateix programa va provocar tancant-los a la gàbia–, sinó per furgar-hi i que sagnin encara més. El gran cop d’aquesta primera entrega ha estat ficar-hi, juntes, Raquel Morillas i Noemí Hongria. ¡Ah! Aquí sí que hi ha una bona ferida per furgar i reobrir. Es van conèixer a la gàbia, van protagonitzar el primer matrimoni lèsbic de la història de la ratomàquia, i finalment, després d’un accident gravíssim, va arribar el cruent trencament, amb vessament de molt pus en diversos platós de T-5. I ara que entre elles ja només queda un odi profund, ¡una altra vegada ficades a la gàbia, juntetes! Sense mirar-se, gairebé sense ni dirigir-se la paraula, però atrapades en aquell minúscul lloc anomenat el confessionari. Merceditas, que disfrutava espiant-les, deia: «Raquel, noto que t’està costant empassar saliva». No senyora. El que li estava costant a Raquel era reprimir l’impuls de saltar a sobre la jugular de Noemí i perforar-la d’una mossegada.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Dimarts, a Telemonegal, us vam posar un fragment de l’Especial Callejeros: Tiembla Haití (Cuatro). Vam poder veure com aquests “intrèpids” reporters gravaven, un per un, els nens ferits de l’Hospital de la Paix, a Puerto Príncipe, recreant-se especialment en les ferides més impactants i captant contínuament els plors i crits de dolor dels infants.

Doncs bé. La mateixa setmana, a 60 minuts (Canal 33), ens van mostrar una altra manera de tractar el drames relacionats amb infants. I  ho van fer des del respecte més absolut, estalviant-se les imatges més escabroses i oferint-nos només el que era estrictament necessari.

Concretament van oferir-nos dos reportatges. Un d’ells va ser Nens Esclaus, producció alemanya sobre l’explotació infantil a l’Índia. En aquest treball, la reportera s’infiltra en un soterrani de Nova Delhi i grava nens explotats per després mostrar-ho a les empreses alemanyes que compren aquests productes.

L’altre, Pluja tòxica. El llegat de la guerra del Vietnam, ens mostrava, trenta anys després, les malformacions que sofreixen molts nens vietnamites com a conseqüència dels productes químics que els Estats Units van fer servir durant la guerra, i denunciaven com la primera nació del món els ha oblidat mentre que sí ha indemnitzat els soldats nord-americans.

Una bona lliçó de periodisme compromès. El morbo gratuït dels Callejeros no és res més que això, morbo gratuït.

Les mans d’un nen de 10 anys. Treballa a una cantera del Rajasthan (India)

Redacció Telemonegal

Estem acostumats a veure com dia a dia les cadenes de televisió cometen intromissions il·legítimes  en la vida privada de les persones. Ara però, hi ha una perillosa arma de doble fil que es pot utilitzar amb aquesta finalitat: les xarxes socials.

Aquests darrers dies ens hem trobat amb el cas d’una dona assassinada a mans de la seva ex parella. Fins aquí, semblaria un altre cas -desgraciat- de la mal anomenada “violència de gènere”. La novetat resideix què aquesta vegada els mitjans (en concret, Antena 3 i La Sexta) han pogut tenir accés tant al perfil de la víctima, com al de  la seva actual parella i al de l’assassí. I el que és pitjor, ho han emès per televisió sense tenir en compte la confidencialtat d’aquestes dades. Potser ho justifiquen perquè, sembla ser, l’assassí seguia les passes de la seva ex parella a través del Facebook. Però creieu que és un motiu prou important per apropiar-se d’aquesta informació?

Us mostrem un vídeo “dels fets” perquè us en pogueu fer una idea.

Redaccio Telemonegal

Estranya entrevista. Tensa en alguns moments. Estranya, molt estranya, si no hagués estat per les rialles que oportunament anaven entrant per la megafonia, que van ajudar a pintar un ambient més distès. Em refereixo a l’aparició de Xavier Sala Martín al xou d’Andreu Buenafuente (La Sexta). Hi va haver moments en què el tresorer del Barça semblava desganat. Encara més, semblava molest, mosquejat. Per exemple, i tenint en compte que aquest pintoresc economista s’ha fet popular per les extravagants i coloristes americanes que porta, li va dir Buenafuente: «Vostè, de jaquetes, com a mínim en té 350, segons l’últim càlcul». Resposta, amb cara de pal: «¿Si jo fos una dona m’ho preguntaria? Això és una discriminació envers els homes». ¡Ah! Un cert mal rotllo es palpava. Un altre instant meditable va ser quan el showman, després d’assenyalar que –físicament parlant– Sala Martín i Laporta s’assemblen moltíssim, va afegir, incisiu: «O sigui ¿vostè també aspira a ser president de la Generalitat?». Resposta, amb una barreja d’incomoditat i desgana: «No m’hi veig, en política. No entraré mai en política». Rematada de BF: «És que, a més, no sabria de quin color anar. Això de la política fa de mal conjuntar». I llavors Sala Martín va respondre, amb indissimulable mosqueig: «¿Això també ho ha dit a la vicepresidenta De la Vega?». I arribats a aquest punt, la conversa va concloure a l’estil hasta luego Lucas, i aire. Home, l’entrevista ha estat, en efecte, estranya. No em refereixo a les preguntes, sinó a les respostes de l’entrevistat. Semblava que tenia tota l’estona la mosca a l’orella. Cal preguntar-se què ha pogut incomodar de Buenafuente a Laporta i el seu entorn. Buscant en el meu arxiu només he trobat aquesta entrevista que va fer a Lluís Bassat fa exactament quatre mesos, quan va esclatar aquell cas tan lleig dels espionatges d’Oliver a la junta directiva del Barça. L’acreditat publicista Bassat no es va mossegar la llengua –ho vaig comentar aquí mateix– i va advertir: «No es pot ser tan mal president per no assabentar-te d’una cosa tan grossa que fa el teu director general». O sigui, més clar l’aigua: Bassat no es va empassar que Laporta no sabés res de l’espionatge. ¿Aquest és el motiu de l’estrany paper de Sala Martín a Buenafuente? ¡Ah! ¡Que estranys que són els importants!

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Gran excitació a Crackòvia (TV-3): Jan Laporta (Queco Novell) ha presentat oficialment el seu delfí per a la presidència del Barça, o sigui, Alfons Godall (Fermí Fernández). El cop d’efecte dels sàtirs ha estat el vídeo que li ha passat Laporta al seu pupil, perquè aprengui a ser un president imparable: li ha posat una selecció dels seus millors moments –gloriosos moments propis–, entre els quals destacaven aquell bany de xampany que es va regalar a la discoteca, i un dels seus pantagruèlics àpats, endrapant amb voracitat un garrí sencer. Home, potser els ha faltat un altre moment magnífic, aquell de l’espionatge del seu empleat Oliver a tota la junta directiva; però, en general, la mossegada ha estat tan petant com lluminosa. No obstant, l’apoteosi va arribar amb l’aparició de Magda Oranich, genialment parodiada per Agnès Busquets, que armada amb dos esprais de laca va anar ruixant Laporta i Godall i movent-se en pla Tina Turner. Es constata una vegada més que no solament la interpretació i els guions són la clau: també el treball de caracterització és una colossal filigrana, tant en aquest programa com també a Polònia i a La escobilla nacional. D’aquest últim, per cert, hem advertit a casa, amb preocupació, com l’audiència va baixant. Van començar amb més del 18% de share, a la següent setmana un 15%, i en la tercera entrega un 11%. No és aval de res l’audiència d’un programa. Sempre hem advertit des d’aquí que si el nombre de persones que visiten un espai fos sinònim de qualitat, el millor restaurant del món seria McDonald’s. Però La escobilla l’emet
A-3 TV, i a les cadenes privades el share és l’únic que mana. Ens hem de preguntar si els encenalls irònics sobre les criatures del cor són llenya suficient per poder mantenir encesa l’estufa durant una hora de programa. L’equip és pràcticament el mateix de Polònia i de Crackòvia. O sigui, solvència contrastada. En la primera entrega vam veure una incrustació paròdica, molt divertida, d’Esperanza Aguirre. I també, el divertidíssim matrimoni imaginari de la Princesa del poble amb el Príncep d’Espanya. ¿Eren proves per detectar si criatures tan importants protestaven? ¡Ah! La virtut del sàtir és, precisament, mossegar els grans ocells.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí