Més de 1.600 assassinats són els que s’han registrat a Ciudad Juárez en els últims dos anys per la guerra del narcotràfic. Ens ho han explicat en el reportatge que ens acaba de passar el programa 30 minuts (TV-3) sobre aquesta dramàtica i esborronadora narcorealitat que es viu a Mèxic, als estats del nord, sobretot als de Sinaloa i Chihuahua. Han entrevistat el periodista Carlos Huerta, del Diario del Norte, i hem vist que al sortir de casa es calça cada matí una armilla antibales. Ens ho explica: aquell que s’atreveix a dir el que passa és amenaçat de mort. I no són amenaces trivials: la llista d’informadors i reporters assassinats ja és llarga. Conseqüència, en paraules del mateix Huerta: «Ja no fem investigació sobre la corrupció de la policia, i els articles sobre la guerra dels càrtels no van firmats». A aquest mateix periodista el va entrevistar Jon Sistiaga (Cuatro), el desembre del 2008, en aquell excel·lent treball, en dues entregues, que va titular NarcoMéxico. Huerta ja hi advertia que la llei del silenci era l’única manera de sobreviure. O sigui, o calles o et maten. És una infame repressió informativa, és innegable, però és un sistema tosc i primitiu. Hi ha altres maneres més civilitzades. Per exemple, del mateix Jon Sistiaga no en sabem res des del 12 d’octubre del 2009, dia en què Cuatro va emetre el seu fins ara últim treball: una entrevista amb el president hondureny Michelet, en aquells dies de pugna amb Zelaya. Des d’aleshores no en sabem res, no hi hem tornat a veure res, a Cuatro, d’aquest gran routier que ens acostava el món fins als nostres humils domicilis particulars. Ni a Haití el van enviar: la cadena va preferir enviar els seus temibles Callejeros, que es van dedicar a furgar sense contemplacions els nens haitians fins a aconseguir primers plans de les seves ferides i llagues, que sempre són molt impactants. ¡Ah! Aquesta és una altra forma, molt més evolucionada, de silenciar la veu d’un periodista: tenir tot un Jon Sistiaga i tenir-lo més de quatre mesos sense emetre els seus treballs. Comprenguem el que passa: avui el que és fonamental per a les cadenes privades és seguir Belén Esteban perquè s’ha separat del seu pollastre. Davant d’aquest panorama, la necessitat de la TV pública és inqüestionable. Per això, des del sector privat, la volen acabar de rematar.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Marta Torné va néixer a Barcelona el 1978 i va introduir-se als mitjans a partir d’una feina de secretària a una productora audiovisual. Després va formar-se en un Grau Superior de Producció Audiovisual i en acabar va començar a treballar a la ràdio. Va retransmetre el trànsit a RAC1; va treballar a ràdios locals de Nou Barris i Molins de Rei, i més tard a Ràdio Estel i Flaix FM. El 2001, amb la intenció d’entrar com a productora a City TV, es va presentar a una entrevista, i finalment va ser contractada com a reportera de BCN Magazine. Un temps després va passar d’aquest magazine matinal a col·laborar amb Jordi González al seu show nocturn: Vitamina N. “Marta la nuit” va ser una de les seves seccions on proposava sortides nocturnes per la ciutat. Quan Jordi González va fer el salt a Telecinco amb TNT, un programa nocturn de les mateixes característiques del que havia fet anteriorment a la cadena local, Marta Torné, entre d’altres col·laboradors, el va acompanyar. El seu paper de col·laboradora atrevida i sexy la va fer molt popular, i va participar a d’altres programes com Pecado Original,  El programa del verano o Gran Hermano. La seva darrera aparició a la televisió va sorprendre a tothom, ja que la vam veure actuar a El Internado fent el paper de María Almagro, la noia de la neteja del centre. Aquest és, potser, l’inici d’una altra etapa a la seva carrera, ara com actriu,  ja que actualment presenta l’obra Mas allá del puente al Teatre Borràs de Barcelona. Parlarem amb ella de la seva trajectòria i si el seu pas a la interpretació és definitiu o només un fase en la seva carrera.

Redacció Telemonegal

A casa ja hem perdut el compte del nombre d’intents que la cadena Antena 3 TV ha fet per frenar l’imparable èxit de Sálvame diario (Tele 5). Ahir a la tarda va estrenar un programa nou. Es titula La jaula. El presenta Anna Simón, criatura que fins ara apareixia a Divendres (TV-3) comentant Les notícies imprescindibles, i tot era la mar de prescindible, hi estem d’acord. Aquesta gàbia en què ara s’ha tancat té com a ocellets fonamentals Paquirrín, Nuria Ber, Sofía Cristo, Rosario Chayo Mohedano, Carlos Navarro… Home, ornitològicament parlant, ho tenen molt pelut si pretenen derrotar els ocellots friquis del Sálvame diario. El més estrany és que hi hagin ficat Paquirrín. Fa quatre dies ja el van fer sortir en exclusiva a Tele 5 mostrant el cacauet, com ahir mateix els explicava en aquestes pàgines. De manera que no sabem què li queda a aquest noi per mostrar. L’únic cop meditable del debut d’aquesta gàbia ha estat que li han pagat a Pocholo Martínez-Bordiú un viatget, un tour, pels Oscars de Hollywood. La seva primera entrega ha consistit a anar en limusina; i després ha agafat la paraula en una roda de premsa per pregar que sobretot li diguessin on estava la gresca, la festa, la farra. Això passa per anar enviant en pla corresponsal a qui solament ha vingut a aquest món a estiuejar. Podrien contractar també la seva cosina, la netíssima de Franco. Farien un duet perfecte: el duo gandul.

ABANDONAMENTS .—Aquesta broma pesada anomenada Invisibles (Antena 3 TV), aquest grupet de postturistes fashion que han canviat els seus drapets delicats per roba de captaire i s’han posat a demanar almoina pels carrers per experimentar una sensació inoblidable, ja ha tingut la primera plantada. L’excunyat de la infanta Elena, el mediàtic pollastre Álvaro de Marichalar, ja se n’ha anat. Ha durat molt poc la seva comèdia. Comprenguem-lo: el paper de homeless li ha provocat una incomoditat molt gran. De manera que s’ha tret la disfressa de pobre, s’ha posat el seu vestit de pijo habitual, i aire. Això sí, ha declarat: “Ha sigut un gran ensenyament, una experiència molt important”. O sigui, anar de sense sostre de tant en tant, no fa cap mal. I si a sobre ho fas a la tele, fa que t’augmenti el caixet per a pròximes contractes.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Tele 5 segueix la seva virtuosa construcció de moments fins i delicats. Aquesta setmana ha volgut elevar el nostre esperit mostrant-nos els penis de tres criatures famoses. El primer fal·lus que hem contemplat va ser el de Kiko Rivera a Fresa ácida. Les tres presentadores estaven molt excitades. «D’aquí un moment… ¡La cigala de Paquirrín!», ens van dir Cinta Méndez, Carmen Alcayde i Adriana Abenia amb una il·lusió molt encesa. I van afegir: «¡Però només durant la publicitat!». I, en efecte, després d’un anunci de patates fregides protagonitzat per Miguel Bosé, va aparèixer Paquirrín mostrant el cacauet. ¡Ah! Aquella visió va deixar molt il·lusionades les maduixes, que van exclamar amb alegria de col·legiales: «¡No us queixareu! ¡Fresa ácida no defrauda! ¡És curta, però gruixuda! ¡A aquest plàtan només li falta la nata!». I cosetes així, ingènues i despendolades. Vista, no obstant, l’eina del noi des de casa i la seva forma barroera de ficar-se la mà a la bragueta i ensenyar-la, convindria que aquestes tres canviessin el nom del seu programa. Que li posin Fresa guarra. L’endemà, a Sálvame deluxe vam tenir una altra sessió de penis a càrrec de Dinio i el seu germà Rafa, acreditats sementals de la indústria pornogràfica. J.J. Vázquez, que els estava entrevistant, els va demanar que li ensenyessin el membre per calibrar qui el tenia més gran. Va ser un cop escènic diferent del dia abans. Van unir, de forma cutre, la trampa. Els cacauets cubans només els va veure Vázquez. Mentre ell mirava amb delectació, a nosaltres ens van oferir el negre paisatge dels seus culs, incloses galtes i regateres. ¡Ah! Es comprova, una vegada més, que l’art fal·lòcrata a la tele sempre queda cigronaire, groller i ordinari. I amb aquests protagonistes, més. L’italià Vasile hauria d’enviar les seves estrelletes a Pompeia. Finançar-los un viatge cultural. I que s’aturessin al vestíbul de la Casa dels Vettii. Allà podrien contemplar el gloriós fresc del déu Príap pesant-se el penis en una balança. Aprendrien dues coses fonamentals. En primer lloc, que el concepte de magnitud és relatiu. Les dimensions dels exhibicionistes barroers d’avui són per riure comparades amb els de l’antiguitat. I en segon lloc, que per llançar-se al món a penis descobert cal saber ètica i estètica. I només saben ser rústecs.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

L’excel·lent esquetx protagonitzat per Mireia Portas i Queco Novell aquesta setmana a Polònia (TV-3), en què interpreten Albert Boadella postrat als peus d’Esperanza Aguirre, besant-la dòcilment, cobrint-la de bava, i ella finalment fent el paper de Lina Morgan a la revista, cantant a Aznar allò d’«Agradecida, emocionada, ¡Jose Mari!, gracias por vivir», aquest preciosista dibuix al carbonet de la sàtira –que poden degustar en l’edició on line d’aquest diari– és exactament el que li falta a l’altre programa que aquesta escuderia d’humoristes fa a A-3 TV i que es diu La escobilla nacional. Un programa que ranqueja, que malviu, que en cada edició baixa d’audiència, perquè va néixer capat, degollat, amb l’ordre de fer una sàtira exclusivament centrada en els personatges de la xafarderia, de la víscera i de la faràndula. ¡Ah! Quina miopia. Quin estrabisme. Avui la majoria dels personatges principals de la política són més xafarderia, més víscera i més faràndula que mai. Cada setmana Espanya es perd la genial intersecció paròdica, com aquesta d’Aguirre-Lina Morgan, més Boadella bavejant. Em molesta personalment fer un discurs que pot semblar tenyit d’una crosta insuportable, com si aquí a Catalunya fóssim més llestos, més lliures, més intel·ligents, més evolucionats. Abomino d’aquest xovinisme, que a més és fals. Però ens podem preguntar ¿què els passa a A-3 TV? ¿De què tenen por? ¿Quina espècie d’acolloniment els envaeix? ¿No es veuen capaços de frenar una trucada del polític de torn, del PP, del PSOE, d’on sigui, irat per la paròdia d’aquest grup d’humoristes sarcàstics? ¿ O són ells mateixos, els directius de la cadena, els que ho impedeixen perquè estan horroritzats? Trist panorama.

ESPE&IÑAKI.– Doncs, sense anar més lluny, aquesta setmana, hem tingut un bon exemple de les molt notables facultats de Doña Esperanza Aguirre per a la comèdia teatral. Va acceptar la invitació d’Iñaki Gabilondo (Hoy, CNN+) i vam disfrutar d’una barbaritat. És una actriu extraordinària. Iñaki va estar tota l’estona intentant que comentés els seus públics i notoris enfrontaments amb Gallardón, i no hi va haver manera. Tot és fals. Tot és una invenció. Tot, una boira tramposa i interessada. ¡Ah! Quina gran actuació la de Doña Espe. Doneu-li un Goya ara mateix.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Cada día que passa estem més convençudes que el suposat programa de denúncia de Telecinco, Fresa Ácida, es en realitat un mal succedani del difunt Aquí hay Tomate. L’última malifeta de les “maduixetes” de Fuencarral té a Isabel Pantoja com a víctima, com ja ho va ser en el seu moment del “tomàquet podrit”. Aquí us en posem un petit exemple.

Què els passa a Telecinco amb Isabel Pantoja? La redacció de Telemonegal no és pas fan de la famosa cantant, però tampoc entenem els insuls gratuïts i les faltes de respecte que tenen a Fresa Ácida amb alguns personatges coneguts. Què en penseu vosaltres?

Redacció Telemonegal

Al Campo de Montiel (Ciudad Real), a les suaus arbredes veïnes al castell de La Estrella, hi navega un tipus d’ocell muscicàpid, una criatura de reflexos molt ràpids, anomenada papamosques gris. Dins de la família muscicàpida, el papamosques gris (no el bru, ni el pit-roig, ni cap altre) és l’únic que caça seguint la tècnica del bumerang. És a dir, quan es llança a la captura d’algun insecte volador –papallona, mosca, mosquit, borinot, etcètera– torna amb la seva presa al mateix lloc, exactament a la mateixa branca, tronc o pedra, d’on ha sortit. És una trajectòria de bumerang perfecte. I executa llavors un divertit posturisme, una acrobàtica actuació, com si esperés l’aplaudiment de l’observador ornitòleg.

Conegut popularment com el moreno del duo Cruz y Raya, José Mota, natural de Montiel, va adquirir rellevància en l’humor televisiu quan, al costat del seu company Juan Antonio Muñoz, van substituir un altre duo, el duet Martes y Trece, en els especials de Cap d’Any de TVE. Van recórrer una llarga trajectòria a partir d’aleshores. No només van treballar l’esquetx, sinó que fins i tot van escenificar alguna telecomèdia d’humor (Vaya tele, a mitjans dels anys 90, a TVE-1), sobre les peripècies d’una família catalana que hereta una cadena de tele: Tele Tarín. És a dir, experimentaven.

Fins i tot es van atrevir amb alguna paròdia d’Aznar (gener del 2004, TVE-1), recreat en un sofà de la Moncloa, levitant a l’espera de l’astronauta Duque. Però eren agudeses poc freqüents. La base del seu treball sempre va consistir a intentar barrejar surrealisme amb rupestrisme mesetari. A partir del 2007, el duo es va trencar, i José Mota ha seguit en solitari. La seva trajectòria des d’aleshores és semblant a la del papamosques: un bumerang que circumval·la estils diversos, però que sempre torna a la Blasa i al Tío de la Vara. Reconeguem-li intents de canvi, ganes de progressar en el seu concepte de l’humor i del gag. Però sempre acaba tornant a la paròdia del tonto del poble; a l’analfabet agropecuari i al suat artifici sobre l’antic Egipte, o sobre Cristòfol Colom ensenyant-li l’ou a Isabel i Ferran, com va ser el cas del seu especial de l’últim Cap d’Any (2009, TVE-1), on va acabar finalment atrapat novament en el bumerang del Tío de la Vara (“¡Sus voy a crujir vivos!”), és a dir, el que ja exclamaven amb la boina posada Esteso i Pajares 25 anys enrere.

¡Ah! Mota té talent per fer un humor més creatiu i audaç, però el que li demanen és que inventi poc i que faci més del mateix, perquè l’audiència l’acompanya. Tot això, ben mirat, no és greu. Aquí no hi ha perversió ni maldat. Aquí el que hi ha és un artista amb enginy que fa un humor amb abús de la marxa enrere. Desapareguts els Martes y Trece i el pescaíto frito de les Omaítas de Los Morancos (ara fan chirigotas des de la taula del jurat de concursets estil Tú sí que vales), queda José Mota com la gran esperança d’un humor d’espectre ampli, que és el que TVE-1 necessita per a les seves gales. Amb una condició: més que agradar a tothom, el que més valoren és que no molesti a ningú.

Si vols veure l’article original publicat a El Periódico de Catalunya clica aquí

Al Telemonegal d’aquesta setmana, Ferran Monegal va entrevistar l’Òscar Dalmau. Prevèiem que l’entrevista seria divertida, però va haver un moment que va superar les nostres expectatives. Mireu, mireu…

Caldria preguntar-li a l’Òscar Dalmau què va veure a través de les ulleres de Ferran Monegal i a ell, si la realitat semblava diferent mirada pel vidre del guionista. Nosaltres, el que vam veure, va ser a dues persones amb un gran sentit de l’humor que ens van fer passar una molt bona estona.

Redacció Telemonegal

Mal humor, nervis i moltes llàgrimes a ¡Más que baile! (T-5). La gran star Belén Esteban no n’encerta ni una. Li va tocar un xarleston i el seu pobre ballarí, l’abnegat Giuseppe, l’havia d’anar buscant per la pista perquè, més que dansar, el que feia Belén era moure’s amb peus d’ànec. Vista des de casa, aquesta princesa del poble ens despertava més aviat tendresa. Estrafolària si volen, però tendresa al cap i a la fi. No és per aquí per on se li han de clavar queixalades. Fa el que pot, aquesta esclava de la fama friqui del Sálvame. I després, al parlar amb els membres de jurat, plorava. ¡Ah! També Carmen Lomana ha generat malestar. Balla amb desgana. Està apàtica. A mi, aquesta dama em va agradar molt la setmana passada. No es trobava bé i van anar a gravar-la a casa seva. Va aparèixer el majordom, que es diu Windsor, i ens va anunciar que la senyora sortiria de seguida, que s’estava arreglant. Aquest Retorn a Brideshead, però des del Madrid del barri de Salamanca, zona nacional, em va semblar molt encertat. En aquests moments a casa estàvem sopant una humilitat, uns seitons amb gavardina i, francament, vam quedar molt reconfortats al veure l’acomodada arquitectura existencial d’aquesta dama. Aquesta setmana, en canvi, estava com desmaiada. Semblava immersa en l’esplín, en la broma d’un tedi insuportable. Més que ballar, divagava. Fins i tot Boris, preocupat, es va acostar a Belén i a Carmen i els va deixar anar: «¡Sembleu divinitzades!». I llavors Belén, molt enfadada, va contestar: «Escolta, si jo fos una deessa, t’asseguro que no hauria plorat». ¡Ah! Que interessant. L’Esteban es pensa que les deesses no vessen llàgrimes. Corregim amb afecte la princesa. Que llegeixi la mitologia clàssica. La degana de les deesses cartagineses, Tanit, l’anomenaven la plorosa per les llàgrimes que contínuament vessava. Va ser al segle V abans de Crist. Tanit va tenir sort, amb tot. Si visqués avui i veiés Belén i Carmen, ploraria més.

PUYAL.– Una raresa. Puyal a la tele (Matins, TV-3). Alegria a casa. Celebrava Cuní, amb justícia, la seva investidura com a doctor honoris causa per la Rovira i Virgili. Conversa útil, cent per cent aprofitable. Una frase de Puyal: «A les TV privades els interessa destruir la TV pública. És il·legítim». Exacte. Són pirates.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Aprofitem que aquesta setmana hem tingut al programa l’Òscar Dalmau (El Gran Dictat) per recuperar una perla ortogràfica dels informatius de TV3. Ens informaven al Telenotícies Vespre del nou nomenclator dels pobles de Catalunya que publica l’Institut d’Estudis Catalans. Tot molt correcte fins que incrusten aquest rètol.

És prou greu que apareguin faltes d’ortografia als Telenotícies, però, que ho faci en una peça sobre una obra que ens ajuda amb el català, sembla un acudit oi?

Redacció Telemonegal