Fidel al seu cognom, Pablo Motos ha començat la temporada com una moto. Molt soroll, molt escapament lliure, molt fum, molta velocitat, i trajecte curt. És un sistema espectacular. Li dóna uns bons resultats. Té un públic fidel que el mira amb simpatia, amb bon rotllo, i que s’hi entreté. Moviment trepidant, so ensordidor i postura circense. O sigui, com les motos dels cavallets de les fires: vinga a donar voltes i més voltes, però sense moure’s del mateix lloc. El que executa cada nit a El hormiguero (Cuatro) no té ni un gram de malignitat. No és perjudicial, ni pervers. És una fórmula espumosa perfecta: tant és que hi convidi Busta Bustamante (abans-d’ahir), com Will Smith, la seva dona Jada i el seu fill Jaden (dijous passat). L’únic que es pretén és que facin cabrioles. La nit dels Smith, per exemple, també hi era Jackie Chan en un racó, fent cares i somrient. Com a espectador m’hauria agradat conèixer una mica Chan. Una conversa, lleugera si volen, però una conversa i no només jaimitadas. És un actor interessant. Les seves pel·lícules han transformat l’art de Bruce Lee i l’han derivat al Teatre Xinès de Manolita Chen. O sigui, ha fos el kung-fu amb la comèdia. No és cap tonteria. És el signe que marca la tele i que encomana aquest tipus de cine que es consumeix acompanyat de moltes crispetes de blat de moro i un bidó de Coca-cola: vas mirant, i vas empassant. Tot això ho va iniciar el pobre David Carradine quan era el pequeño saltamontes. És veritat que tot era una bestiesa, però no arribava al xou que ara exigeix la tele. Una conversa amb Chan, sobre aquesta qüestió, potser hauria estat lluminosa. Però no es tractava d’això, és clar. Es tractava d’anar en moto, sense mans i amb les cames al cap, que és una altra cosa. No és un retret. El programa, a Pablo, li funciona. I quan un negoci funciona, no es toca.

LA GUERRETA.- Em retreu una fidel lectora que en el meu comentari d’ahir no advertís que Belén Esteban, a qui ataca molt, és al programa Enemigos íntimos, de la mateixa cadena (T-5). Li he dit, amb dolçor i amb respecte, que és una ingènua. Aquesta és, precisament, l’estratègia que han dissenyat a Tele 5 perquè A-3 TV quedi fora. Una guerra entre dos programes, amb Belén en un d’ells, suposa una gran audiència per a tots dos. Per això Tele 5 s’ha inventat la guerra entre dos programes de la seva cadena. Es disparen entre ells, l’audiència puja, i tot queda a Tele 5. A A-3TV, ni aigua.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

No és només la destinació de les vacances el que compta en aquest món d’aparences. També és fonamental la manera com es torna. I a Belén Esteban li han posat un helicòpter per mostrar el seu poder. O sigui, si el destí vacacional ha estat humil (Benidorm), el retorn a Tele 5 ha estat d’autèntica princesa en actiu: va aterrar al pàrquing de la cadena baixant del cel. ¡Ah! Cal que ens preguntem si aquest cop volador l’acosta o l’allunya del poble. La veritat és que una vegada instal·lada al seu regne de friquis i deluxe, el primer que ha fet és mirar a la càmera i llançar a la periodista xafardera Pepa Jiménez, i a la cadena que la sustenta (Antena 3 TV), un avís ple d’un odi molt profund: «¡Si voleu guerra, en tindreu!». ¡Ah! No és una advertència gratuïta: aquesta princesa és capaç de pujar a un helicòpter diferent, a un AH64 Apache, suposem -que és el que usava Rambo-, i plantar-se al cel de San Sebastián de los Reyes per deixar A-3 feta bocins. Els que no hagin seguit la particular guerreta que les dues cadenes han muntat aquest agost, se n’han d’informar concisament: Pepa Jiménez, acreditada forense d’A-3, ha estat objecte, segons sembla, d’una trampa per col·laborar a desprestigiar Belén Esteban, la princesa de Tele 5. Pepa ha picat l’ham amb una gran alegria, creient que aquestes informacions farien pols Belén. Però al final la trampa s’ha descobert i la batalla és campal i absoluta: fins i tot Cantizano (DEC, divendres 27, Antena 3 TV) va llegir un comunicat oficial de la seva cadena en què anunciava mesures legals contra programes de T-5. ¡Ahhh! No sabria dir-los si aquest xafarranxo és de veritat o és com el de Rambo: tot attrezzo, tot guió, tot espectacle, tot pel·lícula. Aquí l’única veritat és que a base d’aquesta martingala, tant A-3 com T-5 han passat un agost entretingut: s’han esbatussat, s’han retroalimentat i, finalment -que d’això es tractava-, han aconseguit sobreviure amb força bona salut.

EL PRÍNCEP DE LES CABRES.- Davant d’aquest panorama, a casa preferim el zamorà Pedro, el príncep de les cabres de Vezdemarbán (Granjero busca esposa, Cuatro). S’ha passat tot el mes d’agost passejant les seves dues pretendentes (Amara i María) i ha quedat tan adolorit amb els seus capritxos que l’altre dia va dir: «Prefereixo tenir hemorroides que no pas anar de compres amb elles». ¡Ah! És tosc i rupestre, sí. Però com a mínim és sincer.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

La fi de l’estiu ha arribat, almenys per l’equip de Telemonegal.  Hem tornat amb les piles carregades i ja estem treballant per posar en marxa la vuitena temporada de crítica de tele des de la tele.  El proper dimarts  7 de setembre tornarem a ser amb tots vosaltres.

Recordeu que si voleu venir de públic podeu deixar les vostres dades al telèfon 93.506.43.28 o bé enviar-nos un correu a telemonegal@btv.cat

Us esperem!

Redacció Telemonegal

Ja ho veieu, somriures i colors d’estiu: les vacances ja són aquí. Avui la redacció de Telemonegal al complet, 100% quota femenina, i alguns Papitus, apretem el botó de pausa i marxem de vacances fins el setembre. Tornarem puntuals el dimarts 7 de setembre, per reprendre la nostra tasca d’espremuda televisiva. Si durant aquest temps estiuenc detecteu alguna trampeta o voleu fer-nos arribar algun comentari, ens podeu escriure al mail del programa, telemonegal@btv.cat. Revisarem amb atenció tot allò del que ens alerteu! Us desitgem un bon estiu! Gaudiu de la pausa, al setembre tornarem a apretar el PLAY!

Redacció Telemonegal

Són impertorbables. Van progressant instal·lats en la trampa i la martingala. Ahir a la matinada, un nou cara a cara a Enemigos íntimos (T-5). Aquesta vegada, entre la nietísima Carmen Martínez Bordiú i Jimmy Giménez-Arnau. Feia dies que escalfaven motors i tensaven l’ambient. I només començar ens van dir, intentant transmetre un paisatge de lluita, de batalla, de ferotge i morbosa bel·licositat: «Aquesta nit descobrirem ¡per què són enemics íntims!». ¡Ahhh! Però ja sabem l’estil de la tele-contenidor: l’únic que vam descobrir en aquesta sessió va ser l’art del muntatge a base d’anar recorrent a l’arxiu, a base d’anar abocant velles imatges de l’un i de l’altre, per separat, i reunint-les finalment en pantalla partida, el vell truc que T-5 practica últimament. Home, siguem justos: la selecció de moments Jimmy va ser tan entretinguda com bàrbara. El collaret de perles cultivades que durant anys i anys, de plató en plató, ha anat col·locant a la gola de la nietísima, vist ara tot empalmat, perla a perla, ha estat espaterrant. Posem-ne un breu mostrari: «Tots sabíem els noms dels que ella s’anava ventilant. Un dia la vaig trobar amb un ull inflat, i és que el duc de Cadis l’havia estomacat perquè va descobrir que s’havia passat 15 dies tancada en un apartament amb Patxi Andión /../ Quan va morir el seu fill Fran va trigar dos dies i mig a presentar-se on era el cadàver, quan en només sis hores hi podia haver arribat /../ De totes les famílies de dictadors que hi ha hagut al món, aquesta és l’única que continua vivint al país on el seu familiar va ser dictador. Per això han de suportar el menyspreu del poble espanyol». I així una bona estona. I la nietísima, ben arrepapada al plató, revestida d’un cinisme d’alegria i despreocupació a parts iguals, va anar assistint a aquesta projecció videogràfica a canvi d’una soldada que devia ser generosa i extraordinària si s’ha de jutjar pel que va advertir ella mateixa en un moment donat: «Estic cobrant molts diners per ser aquí». O sigui, tot per la pasta. ¡Ah! No és ja la trampa d’un nou cara a cara inexistent, completament fals, el que subleva d’aquest estil de fer televisió. El que és més obscè és continuar finançant, elevant a rang de fenomen mediàtic, expandint pels domicilis de mig Espanya una nietísima que ha vingut a aquest món exclusivament, ostentosament, a estiuejar, pel fet de ser això, per ser la néta de Franco.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Buenafuente va tancar temporada amb la presència de la seva mare, Teresa Moreno, al plató. L’hi sol portar cada any perquè li faci la crítica, però la senyora Moreno és dama prudent, a més de bona mare, i l’únic que va dir –quan el seu fill li va preguntar si veia el programa assíduament– va ser: «Cada dia no». ¡Ah! Ben mirat, i venint de la seva mare, és una crítica tremenda. La gran novetat d’aquest final de temporada ha estat que també s’hi ha presentat Carmen Tomás, la mare de Berto. Notable senyora. Guerrera en extrem, va aparèixer portant una crossa. La brandava com Uma Thurman l’espasa a Kill Bill 2. Va fer gala d’un sarcasme molt saborós. Quan el cap Andreu li va advertir: «El seu fill està una mica alterat del cap. Fa coses rares», ella, sense tallar-se gens ni mica, va contestar: «Ho ha notat ¿oi? Ja ho feia de petit, sí, però ara de dos anys i mig o tres ençà que està molt pitjor. Des que és aquí». ¡Ahhh! Encantat va quedar Buenafuente amb la ironia d’aquesta senyora. Tant és així que li va demanar que tornés la temporada vinent: «Encara que el seu fill no hi sigui, vingui vostè, vingui», li deia, il·lusionat. I Berto, en un racó, va exclamar contemporitzant resignat: «Molaria que m’acomiadessis a mi, però que vingués la meva mare». ¡Ah! Que el Berto vagi amb compte. S’han donat casos a la tele de mares portentoses que només d’aparèixer en un plató han acabat amb la carrera dels seus fills. Recordem l’apassionant progressió d’aquella dama andalusa, Encarni Manfredi, que un dia va anar, de casualitat, de paquet, de farcit, al plató de la ratomàquia perquè la seva filla Patricia era ratolineta a Gran hermano, i va tenir un èxit extraordinari. Encarni va triomfar bàrbarament i fins i tot va arribar a ser contractada com a vamp de l’Hotel Glam, mentre que Patricia, subsumida, va acabar els seus pocs dies de tele completament ignorada.

COOPERANTS.– També Xavier Bosch ha finalitzat la seva temporada a Àgora (TV-3). Ho ha fet amb una pinzellada que li agraeixo: «M’ha quedat una entrevista per fer. Em sap greu no haver pogut entrevistar Albert Vilalta i Roque Pascual. Són els cooperants que segueixen segrestats a l’Àfrica, continent en què s’ha jugat el Mundial». ¡Ahh! Finezza i sensibilitat. Efectivament, fa vuit mesos que estan segrestats. I oblidats. El soroll de les vuvuzueles desplaça el seu cas.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Aquesta és la pregunta que va llançar Xavi Coral ahir a la tarda (Divendres, TV-3). En vista de l’entusiàstica superposició de manifestacions que han tingut lloc a Barcelona –la de la protesta per la sentència del TC i la de la celebració per la victòria d’Espanya al Mundial de futbol– amb només 24 hores de diferència, Coral va mirar a la càmera i va dir: «Dissabte, protagonisme de senyeres i estelades. Diumenge, protagonisme de banderes espanyoles. ¿Són compatibles aquests sentiments? ¿O vivim en un país esquizofrènic?». ¡Ah! La pregunta, formulada així, presenta una reflexió interessant: compatibilitat de sentiments o distròfia cerebral. O sigui, una de dues, o ens en anem al bolero («querer dos mujeres a la vez, y no estar loco») o ens en anem al tango Los mareados. Afortunadament Coral tenia al seu costat el filòsof Terricabras, que hi va aportar la seva pinzellada. Va dir: «Aquí el que passa és que som un país molt barrejat». Efectivament, som una barreja apassionant. Posem per cas el lluminós comportament dels gladiadors catalans Puyol i Xavi: van defensar amb entusiasme els colors d’Espanya al Mundial, i això no va ser cap obstacle per sortir abraçats després a la senyera catalana, una vegada acabat el partit, per la gespa de Sud-àfrica. Coral no va poder connectar amb cap dels dos, però va mantenir una divertida conversa amb l’Iniesta de Crackòvia (Oriol Cruz), que deia, amb la seva flegma habitual: «Estic en estat de xoc. Fins i tot tinc les ungles de punta». Ungles blaugrana, es podria afegir, nascudes a Fuentealbilla però cultivades al més que un club, pur signe d’identitat catalana. ¡Ah! Quina colossal barreja, tal com diria Terricabras.

BLAS PIÑAR, A INTERECONOMÍA.- La cadena Intereconomía TV està impulsant un càsting titulat El candidato, amb l’objectiu de buscar un nou tertulià per al programa El gato al agua. D’entre les criatures que hem vist, cal destacar un noi anomenat Blas Piñar. Davant d’un faristol feia mèrits per ser seleccionat. Deia: «Zapatero i Montilla s’amaguen al bar de la Moncloa per resoldre lleis truculentes que després permeten als nacionalistes fer el que els dóna la gana /…/ Espero que el TC no trigui quatre anys a pronunciar-se sobre el tema de l’avortament, ¡perquè aquí hi ha nens que moren!». ¡Ah! No ens estranya gens que aquest Blas Piñar hagi estat seleccionat per a la semifinal. Té fusta. El seu estil és ideal per a El gato.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

I de sobte, Jaime Peñafiel es va ajupir, va buscar sota la taula, en va treure una bandereta que hi tenia amagada, i la va clavar davant seu exclamant: «Com que el fonamental és ser espanyol, porto aquesta bandera perquè presideixi el debat». ¡Ah! Aquest cop, aquest gest, ens va recordar a casa aquella reconquista aznarista de l’illot de Perejil, quan aguerrides tropes hispanes van clavar la bandera al capdamunt de l’illot deixant les cabres estupefactes. Aquest detall de la bandera serveix d’epítom o de resum del debat que va plantejar Jordi González a La noria (T-5) sobre la gran manifestació contra la sentència del TC que poques hores abans havia succeït a Barcelona. Va ser una sessió televisiva plena de trampes, de mines, de manipulacions i disbarats, que l’ala dreta del programa va impulsar al seu gust usant la bandereta que havia portat Peñafiel com el seu instrument particular. Al davant, Pilar Rahola i Enric Sopena s’esgargamellaven intentant redreçar les recargolades martingales que els disparaven des de l’altre bàndol, com ara: «Catalunya és una regió d’Espanya /…/ Montilla corria com un conill i va acabar amagat», i així tota l’estona. ¡Ah! La veritat és que aquest tipus de batalles, lluny de clarificar el paisatge, l’enterboleixen més. Tot es barreja en aquesta classe de caldos: el nacionalisme, el campionat del món de futbol, la roja, l’estelada, la quadribarrada, la de l’aguiló (preconstitucional), la rojigualda… ¡Ah! Tot serveix per donar consistència a la sopa de l’espectacle. No és una crítica a Jordi González. Ell està submergit en aquest caldo. Està obligat a construir-lo i condimentar-lo. I s’ho va passar malament. Va haver d’abandonar més d’una vegada el paper de moderador i enfrontar-se –amb ironia, amb intel·ligència, com ell sap fer– als de l’ala dreta, ressaltant el seu joc brut. Però és clar, al mateix temps que avançava la batalla calia anar fent una apoteòsica sinergia amb el Mundial de futbol que retransmet aquesta cadena, i amb els 50.000 euros de premi que hi havia aquella nit per a la primera criatura que els truqués. Parlant de trucades: hi va haver un moment en què van trucar a Montilla. Es va posar al telèfon i va parlar en directe amb el Jordi. Fins que el Jordi el va interrompre dient-li: «¡Una pausa, he d’anar a publicitat!», i efectivament, set minuts amb el president de la Generalitat penjat al telèfon, esperant que acabés l’espuma publicitària. ¡Ah! És el que té aquest tipus de caldo: t’hi acostes de bona fe, i sempre acabes enllardat.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Aquesta excitació planetària que ha suscitat el pintoresc pop alemany Paul ha estat metabolitzada pel programa Resistiré ¿vale? (T-5), i el producte resultant ha consistit en un altre pop, de nom Policarpio, una pobra bèstia que tenien subsumida en una palangana, i que la presentadora Tania Llasera, en un moment donat, va col·locar sobre el frontis de Yola Berrocal. ¡Ah! El cop que van aconseguir va ser cutre a més no poder. A la teta dreta de Yola hi havien pintat la bandera d’Espanya, a l’esquerra, la d’Holanda, i el sofert Policarpio havia d’anar grimpant pel canaló i decidir-se per una de les dues esferes siliconades, mentre la senyora Berrocal anava cridant com una descosida: «Per Espanya, ¡ho faig per Espanya!». Els xafarders que l’envoltaven van aprofitar per anar estirant les potes de l’octòpode, perquè anés avançant, i també vam veure ditets furtius ocasionals que furgaven a l’interior de l’escàs sostenidor de la recautxutada. De manera que el cigronaire moment aconseguit, més que un cop televisiu va ser un peep show de barriada marginal. Aquí l’únic realment admirable va ser el paper de Policarpio. Per més que li estiraven les potes, el pop es va negar a avançar. Es va abstreure, es va subsumir en una postura de quietisme existencial, i no hi va haver forma que col·laborés, ni que grimpés cap a cap dels dos globus de la vamp. ¡Ah! Quin gran pop aquest Policarpio. Que sensat. Ens temem, no obstant, que aquella nit, a l’acabar-se el programa, en aquell plató s’acabés sopant pop á feira, els molt bàrbars.

JUAN LUIS GALIARDO.– Sensacional moment a El hormiguero aquesta setmana (Cuatro). Pablo Motos va convidar Juan Luis Galiardo, i tot just després de penetrar al plató, l’actor va advertir: «Estic molt content perquè ara mateix, abans d’entrar, he fet una deposició. La tercera del dia. ¡És un miracle!». O sigui que Galiardo, just abans de submergir-se en el programa, va passar pel bany i va evacuar. ¡Ah! És lluminós aquest gest fisiològic de Galiardo. Normalment, el que veiem en molts programes de les cadenes privades són criatures que confonen el plató amb el vàter. En lloc de presentar-se nets i evacuats amb anterioritat, ho fan al revés: van restrets tot el dia i esperen a estar asseguts davant de les càmeres per evacuar allà mateix, davant de tot Espanya. És curiós: com més copiosa és la deposició, més alta és la soldada.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí