Ja ho veieu, somriures i colors d’estiu: les vacances ja són aquí. Avui la redacció de Telemonegal al complet, 100% quota femenina, i alguns Papitus, apretem el botó de pausa i marxem de vacances fins el setembre. Tornarem puntuals el dimarts 7 de setembre, per reprendre la nostra tasca d’espremuda televisiva. Si durant aquest temps estiuenc detecteu alguna trampeta o voleu fer-nos arribar algun comentari, ens podeu escriure al mail del programa, telemonegal@btv.cat. Revisarem amb atenció tot allò del que ens alerteu! Us desitgem un bon estiu! Gaudiu de la pausa, al setembre tornarem a apretar el PLAY!

Redacció Telemonegal

Són impertorbables. Van progressant instal·lats en la trampa i la martingala. Ahir a la matinada, un nou cara a cara a Enemigos íntimos (T-5). Aquesta vegada, entre la nietísima Carmen Martínez Bordiú i Jimmy Giménez-Arnau. Feia dies que escalfaven motors i tensaven l’ambient. I només començar ens van dir, intentant transmetre un paisatge de lluita, de batalla, de ferotge i morbosa bel·licositat: «Aquesta nit descobrirem ¡per què són enemics íntims!». ¡Ahhh! Però ja sabem l’estil de la tele-contenidor: l’únic que vam descobrir en aquesta sessió va ser l’art del muntatge a base d’anar recorrent a l’arxiu, a base d’anar abocant velles imatges de l’un i de l’altre, per separat, i reunint-les finalment en pantalla partida, el vell truc que T-5 practica últimament. Home, siguem justos: la selecció de moments Jimmy va ser tan entretinguda com bàrbara. El collaret de perles cultivades que durant anys i anys, de plató en plató, ha anat col·locant a la gola de la nietísima, vist ara tot empalmat, perla a perla, ha estat espaterrant. Posem-ne un breu mostrari: «Tots sabíem els noms dels que ella s’anava ventilant. Un dia la vaig trobar amb un ull inflat, i és que el duc de Cadis l’havia estomacat perquè va descobrir que s’havia passat 15 dies tancada en un apartament amb Patxi Andión /../ Quan va morir el seu fill Fran va trigar dos dies i mig a presentar-se on era el cadàver, quan en només sis hores hi podia haver arribat /../ De totes les famílies de dictadors que hi ha hagut al món, aquesta és l’única que continua vivint al país on el seu familiar va ser dictador. Per això han de suportar el menyspreu del poble espanyol». I així una bona estona. I la nietísima, ben arrepapada al plató, revestida d’un cinisme d’alegria i despreocupació a parts iguals, va anar assistint a aquesta projecció videogràfica a canvi d’una soldada que devia ser generosa i extraordinària si s’ha de jutjar pel que va advertir ella mateixa en un moment donat: «Estic cobrant molts diners per ser aquí». O sigui, tot per la pasta. ¡Ah! No és ja la trampa d’un nou cara a cara inexistent, completament fals, el que subleva d’aquest estil de fer televisió. El que és més obscè és continuar finançant, elevant a rang de fenomen mediàtic, expandint pels domicilis de mig Espanya una nietísima que ha vingut a aquest món exclusivament, ostentosament, a estiuejar, pel fet de ser això, per ser la néta de Franco.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Buenafuente va tancar temporada amb la presència de la seva mare, Teresa Moreno, al plató. L’hi sol portar cada any perquè li faci la crítica, però la senyora Moreno és dama prudent, a més de bona mare, i l’únic que va dir –quan el seu fill li va preguntar si veia el programa assíduament– va ser: «Cada dia no». ¡Ah! Ben mirat, i venint de la seva mare, és una crítica tremenda. La gran novetat d’aquest final de temporada ha estat que també s’hi ha presentat Carmen Tomás, la mare de Berto. Notable senyora. Guerrera en extrem, va aparèixer portant una crossa. La brandava com Uma Thurman l’espasa a Kill Bill 2. Va fer gala d’un sarcasme molt saborós. Quan el cap Andreu li va advertir: «El seu fill està una mica alterat del cap. Fa coses rares», ella, sense tallar-se gens ni mica, va contestar: «Ho ha notat ¿oi? Ja ho feia de petit, sí, però ara de dos anys i mig o tres ençà que està molt pitjor. Des que és aquí». ¡Ahhh! Encantat va quedar Buenafuente amb la ironia d’aquesta senyora. Tant és així que li va demanar que tornés la temporada vinent: «Encara que el seu fill no hi sigui, vingui vostè, vingui», li deia, il·lusionat. I Berto, en un racó, va exclamar contemporitzant resignat: «Molaria que m’acomiadessis a mi, però que vingués la meva mare». ¡Ah! Que el Berto vagi amb compte. S’han donat casos a la tele de mares portentoses que només d’aparèixer en un plató han acabat amb la carrera dels seus fills. Recordem l’apassionant progressió d’aquella dama andalusa, Encarni Manfredi, que un dia va anar, de casualitat, de paquet, de farcit, al plató de la ratomàquia perquè la seva filla Patricia era ratolineta a Gran hermano, i va tenir un èxit extraordinari. Encarni va triomfar bàrbarament i fins i tot va arribar a ser contractada com a vamp de l’Hotel Glam, mentre que Patricia, subsumida, va acabar els seus pocs dies de tele completament ignorada.

COOPERANTS.– També Xavier Bosch ha finalitzat la seva temporada a Àgora (TV-3). Ho ha fet amb una pinzellada que li agraeixo: «M’ha quedat una entrevista per fer. Em sap greu no haver pogut entrevistar Albert Vilalta i Roque Pascual. Són els cooperants que segueixen segrestats a l’Àfrica, continent en què s’ha jugat el Mundial». ¡Ahh! Finezza i sensibilitat. Efectivament, fa vuit mesos que estan segrestats. I oblidats. El soroll de les vuvuzueles desplaça el seu cas.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Aquesta és la pregunta que va llançar Xavi Coral ahir a la tarda (Divendres, TV-3). En vista de l’entusiàstica superposició de manifestacions que han tingut lloc a Barcelona –la de la protesta per la sentència del TC i la de la celebració per la victòria d’Espanya al Mundial de futbol– amb només 24 hores de diferència, Coral va mirar a la càmera i va dir: «Dissabte, protagonisme de senyeres i estelades. Diumenge, protagonisme de banderes espanyoles. ¿Són compatibles aquests sentiments? ¿O vivim en un país esquizofrènic?». ¡Ah! La pregunta, formulada així, presenta una reflexió interessant: compatibilitat de sentiments o distròfia cerebral. O sigui, una de dues, o ens en anem al bolero («querer dos mujeres a la vez, y no estar loco») o ens en anem al tango Los mareados. Afortunadament Coral tenia al seu costat el filòsof Terricabras, que hi va aportar la seva pinzellada. Va dir: «Aquí el que passa és que som un país molt barrejat». Efectivament, som una barreja apassionant. Posem per cas el lluminós comportament dels gladiadors catalans Puyol i Xavi: van defensar amb entusiasme els colors d’Espanya al Mundial, i això no va ser cap obstacle per sortir abraçats després a la senyera catalana, una vegada acabat el partit, per la gespa de Sud-àfrica. Coral no va poder connectar amb cap dels dos, però va mantenir una divertida conversa amb l’Iniesta de Crackòvia (Oriol Cruz), que deia, amb la seva flegma habitual: «Estic en estat de xoc. Fins i tot tinc les ungles de punta». Ungles blaugrana, es podria afegir, nascudes a Fuentealbilla però cultivades al més que un club, pur signe d’identitat catalana. ¡Ah! Quina colossal barreja, tal com diria Terricabras.

BLAS PIÑAR, A INTERECONOMÍA.- La cadena Intereconomía TV està impulsant un càsting titulat El candidato, amb l’objectiu de buscar un nou tertulià per al programa El gato al agua. D’entre les criatures que hem vist, cal destacar un noi anomenat Blas Piñar. Davant d’un faristol feia mèrits per ser seleccionat. Deia: «Zapatero i Montilla s’amaguen al bar de la Moncloa per resoldre lleis truculentes que després permeten als nacionalistes fer el que els dóna la gana /…/ Espero que el TC no trigui quatre anys a pronunciar-se sobre el tema de l’avortament, ¡perquè aquí hi ha nens que moren!». ¡Ah! No ens estranya gens que aquest Blas Piñar hagi estat seleccionat per a la semifinal. Té fusta. El seu estil és ideal per a El gato.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

I de sobte, Jaime Peñafiel es va ajupir, va buscar sota la taula, en va treure una bandereta que hi tenia amagada, i la va clavar davant seu exclamant: «Com que el fonamental és ser espanyol, porto aquesta bandera perquè presideixi el debat». ¡Ah! Aquest cop, aquest gest, ens va recordar a casa aquella reconquista aznarista de l’illot de Perejil, quan aguerrides tropes hispanes van clavar la bandera al capdamunt de l’illot deixant les cabres estupefactes. Aquest detall de la bandera serveix d’epítom o de resum del debat que va plantejar Jordi González a La noria (T-5) sobre la gran manifestació contra la sentència del TC que poques hores abans havia succeït a Barcelona. Va ser una sessió televisiva plena de trampes, de mines, de manipulacions i disbarats, que l’ala dreta del programa va impulsar al seu gust usant la bandereta que havia portat Peñafiel com el seu instrument particular. Al davant, Pilar Rahola i Enric Sopena s’esgargamellaven intentant redreçar les recargolades martingales que els disparaven des de l’altre bàndol, com ara: «Catalunya és una regió d’Espanya /…/ Montilla corria com un conill i va acabar amagat», i així tota l’estona. ¡Ah! La veritat és que aquest tipus de batalles, lluny de clarificar el paisatge, l’enterboleixen més. Tot es barreja en aquesta classe de caldos: el nacionalisme, el campionat del món de futbol, la roja, l’estelada, la quadribarrada, la de l’aguiló (preconstitucional), la rojigualda… ¡Ah! Tot serveix per donar consistència a la sopa de l’espectacle. No és una crítica a Jordi González. Ell està submergit en aquest caldo. Està obligat a construir-lo i condimentar-lo. I s’ho va passar malament. Va haver d’abandonar més d’una vegada el paper de moderador i enfrontar-se –amb ironia, amb intel·ligència, com ell sap fer– als de l’ala dreta, ressaltant el seu joc brut. Però és clar, al mateix temps que avançava la batalla calia anar fent una apoteòsica sinergia amb el Mundial de futbol que retransmet aquesta cadena, i amb els 50.000 euros de premi que hi havia aquella nit per a la primera criatura que els truqués. Parlant de trucades: hi va haver un moment en què van trucar a Montilla. Es va posar al telèfon i va parlar en directe amb el Jordi. Fins que el Jordi el va interrompre dient-li: «¡Una pausa, he d’anar a publicitat!», i efectivament, set minuts amb el president de la Generalitat penjat al telèfon, esperant que acabés l’espuma publicitària. ¡Ah! És el que té aquest tipus de caldo: t’hi acostes de bona fe, i sempre acabes enllardat.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Aquesta excitació planetària que ha suscitat el pintoresc pop alemany Paul ha estat metabolitzada pel programa Resistiré ¿vale? (T-5), i el producte resultant ha consistit en un altre pop, de nom Policarpio, una pobra bèstia que tenien subsumida en una palangana, i que la presentadora Tania Llasera, en un moment donat, va col·locar sobre el frontis de Yola Berrocal. ¡Ah! El cop que van aconseguir va ser cutre a més no poder. A la teta dreta de Yola hi havien pintat la bandera d’Espanya, a l’esquerra, la d’Holanda, i el sofert Policarpio havia d’anar grimpant pel canaló i decidir-se per una de les dues esferes siliconades, mentre la senyora Berrocal anava cridant com una descosida: «Per Espanya, ¡ho faig per Espanya!». Els xafarders que l’envoltaven van aprofitar per anar estirant les potes de l’octòpode, perquè anés avançant, i també vam veure ditets furtius ocasionals que furgaven a l’interior de l’escàs sostenidor de la recautxutada. De manera que el cigronaire moment aconseguit, més que un cop televisiu va ser un peep show de barriada marginal. Aquí l’únic realment admirable va ser el paper de Policarpio. Per més que li estiraven les potes, el pop es va negar a avançar. Es va abstreure, es va subsumir en una postura de quietisme existencial, i no hi va haver forma que col·laborés, ni que grimpés cap a cap dels dos globus de la vamp. ¡Ah! Quin gran pop aquest Policarpio. Que sensat. Ens temem, no obstant, que aquella nit, a l’acabar-se el programa, en aquell plató s’acabés sopant pop á feira, els molt bàrbars.

JUAN LUIS GALIARDO.– Sensacional moment a El hormiguero aquesta setmana (Cuatro). Pablo Motos va convidar Juan Luis Galiardo, i tot just després de penetrar al plató, l’actor va advertir: «Estic molt content perquè ara mateix, abans d’entrar, he fet una deposició. La tercera del dia. ¡És un miracle!». O sigui que Galiardo, just abans de submergir-se en el programa, va passar pel bany i va evacuar. ¡Ah! És lluminós aquest gest fisiològic de Galiardo. Normalment, el que veiem en molts programes de les cadenes privades són criatures que confonen el plató amb el vàter. En lloc de presentar-se nets i evacuats amb anterioritat, ho fan al revés: van restrets tot el dia i esperen a estar asseguts davant de les càmeres per evacuar allà mateix, davant de tot Espanya. És curiós: com més copiosa és la deposició, més alta és la soldada.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

Anomenat lleonet al Regne de València, i lúgano en castellà, el lluer (carduelis spinus) és un passeriforme petitó de bec fort però fi. És a dir, és capaç de picar amb contundència la closca d’una llavor, però després hi penetra amb extraordinària finor. El mantell de plomes del seu cos és un suau cromatisme de línies negres, brunes, ivorianes i grogues, de manera que, col·locat a la branca d’un card, o en la d’un pi, queda camuflat i passa inadvertit.

Quan engega a volar el lluer practica una suggestiva trajectòria ondulada, o sigui, fa seu aquella cèlebre frase de Montaigne (La vie c’est ondoyant) que amb tanta delectació solia recordar sempre Josep Pla. Quan es posa a cantar, el lluer ho fa amb un doble xiulet, un so aparentment trist, però d’una potència increïble.

Nascut a València, però ciutadà de Madrid, Juan José Millás és escriptor, en el sentit més estricte de la paraula. Posseïdor dels premis Sèsam, Nadal, Planeta i Nacional de Narrativa, Millás semblava doncs immers en l’hàbitat de les lletres, i se’l suposava sense ganes de volar cap a altres paradisos. Però la seva estreta relació amb l’imperi multimèdia Prisa –és prestigiós articulista del seu diari estrella, ‘El País’, li ha permès endinsar-se ocasionalment en el procel·lós món de la tele.

De manera intermitent, però tenaç, Millás ha practicat a Canal+ l’art de l’entrevista aconseguint repunts de qualitat sublims. En certa ocasió, el març del 2006, es va asseure davant d’Almodóvar, i es va interessar per la pròtesi de glutis que presenta Penélope Cruz a la pel·lícula Volver. Millás li deia al cineasta: “Va caure a la temptació de posar-li natges artificials per aconseguir una millor càrrega retòrica, ¿oi, Pedro?”. I Pedro flipava a l’advertir, meravellat, que Millás havia aconseguit elevar el recautxutat del cul de Penélope a categoria ciceroniana.

Millás també ha estat convidat, moltes vegades, a altres platós de televisió, per ser entrevistat en lloc de ser entrevistador. El juny del 2008 Lorena Berdún (TVE-1) li va fer una de les seves ‘Balas de plata’. Aquell programa era una mica melindrós, però Millás va saber solucionar la papereta amb finor. En un moment donat li va dir a la seva entrevistadora: “Existeix un tipus de cuc que, per poder sobreviure, es mimetitza en excrement. L’ocell, quan el veu, no se’l menja perquè creu que és la seva pròpia caca. El preu que paga aquest cuc per poder sobreviure és alt. A vegades els humans també vivim a un preu semblant”. I llavors Millás va mirar a Lorena amb una immensa tendresa. ¡Ahhh!

Des de primers de juny del 2010, Millás practica l’ondulant plaer de conversar en un nou programa que té en Canal+, titulat ‘El último día del resto de mi vida’. El seu primer convidat va ser Boris Izaguirre. Va ser una conversa d’altura. Vam disfrutar molt. Li va preguntar per la seva homosexualitat amb una delicadesa insòlita a la tele. I Boris, allunyat de tota frivolitat o posturisme –tan habituals en ell quan se submergeix en altres caldos televisius–, va pintar el paisatge de la seva metafísica sexual amb una mestria exquisida.

Si vols veure l’article original publicat a El Periódico de Catalunya clica aquí

Una de les cançons triades per Marc Parrot per a la gala final de Casal Rock a la sala Razzmatazz de Barcelona va ser aquell deliciós i melancòlic tema d’Els Pets titulat Tantes coses a fer. ¡Ah! Podria semblar una elecció una mica cruel. Una de les estrofes diu: «Hi ha tantes coses a fer… i em queda tan poc temps per fer-les», i és clar, cantar això a partir dels 70 anys pot deixar entreveure una ombra, un regust de tristesa. Però no va ser aquesta la impressió que vam treure al veure la tropa a l’escenari. Transpiraven la felicitat més completa. Estaven tan contents que va sortir un moment el septuagenari Esteve, de Sant Miquel de Campmajor, i va exclamar: «Aquest programa ens ha donat una fabulosa injecció de vida. Estic pensant que potser no la dinyarem mai!». I la seva alegria era immensa. Gràcies Parrot, i gràcies TV-3, per aquesta segona temporada de Casal Rock. Aquest treball també ha servit per demostrar la falsedat del tòpic: les segones parts no són bones.

GLÒRIA, ROSA I MARIO.– No tot són alegries al telehipòdrom. L’altre dia, a 3D (A-3 TV), li va preguntar Rosa Villacastín a Glòria Serra: «¿T’agrada Mario Conde?» I Glòria, entusiasmada, va contestar: «¡A mi, moltíssim!» I Rosa va replicar: «Doncs ja t’has quedat sense nòvio, filla, perquè s’ha casat». ¡Ahhh! Devia ser un moment dur per a la senyora Serra. Encara que ho va saber portar amb bon humor, i van acabar totes dues dedicant visques i aplaudiments als nuvis, la veritat és que no coneixíem aquesta bonica passió de Glòria pel famós exbanquer. Li queda el consol que Mario Conde es mor per la tele. En l’actualitat, és tertulià fix a El gato al agua i, a més, la cadena que emet aquest programa (Intereconomía TV) l’impulsa al seu bloc i el promociona. O sigui, que potser una oferta per col·laborar a 3D seria rebuda amb molt de gust. Ànim, Glòria.

PEREJIL.– Ens ha informat Pepa Bueno, al seu Telediario 2 de TVE-1, de la protesta del Ministeri d’Afers Estrangers perquè Google ha col·locat l’illot Perejil com a territori del Marroc. I concloïa Pepa: «Google ja ha advertit que en un parell de setmanes corregirà l’error». Home, com que els habitants d’aquest illot són cabres que ja van patir l’aznarista reconquista de l’illot, haurien de preguntar-los d’on volen ser: si mores o espanyoles. Cal un referèndum rumiant.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí

És meravellós advertir com Santi Acosta, aquell noi que Tele 5 acaba de reincorporar a la seva galeria de presentadors, ha après en un temps rècord l’art de la trampa i de la martingala trilera. És veritat que Acosta ja tenia una notable experiència de quan feia Salsa rosa. Però ara, amb aquest nou programa que li han posat, anomenat Enemigos íntimos, ha perfeccionat la tècnica de la presa de pèl. Ahir a la matinada ens deia, sagaç, entusiasmat, i somrient: «Avui veuran el primer cara a cara entre Humberto i Belén. ¡Descobriran per què són enemics íntims!», i el programa rematava l’excitació inserint repetidament aquest rètol: «¡Belén i Humberto, cara a cara!». ¡Ah! Que tramposos. L’únic que vam veure en aquest programa va ser un muntatge, a pantalla partida, de vells vídeos d’un i l’altre, de l’Esteban i d’Humberto, en platós diferents, però col·locats junts simulant que estaven cara a cara. O sigui, que els que treballen a la cuina de la tele contenidor han arribat al virtuosisme perfecte: no només fabriquen la pestilent papilla, sinó que a sobre la trampegen perquè faci una pudor encara més intensa. L’únic que aquella nit/matinada va aparèixer pel plató del programa va ser aquella criatura, aquell ésser, aquella espècie de resta peripatètica de la condició humana, anomenat risiblement «Don» Humberto Janeiro. I encara que sembli mentida, o sigui, fins i tot malgrat les infinites vegades que ha sortit a evacuar a canvi de diners, vam veure amb sorpresa que a aquest home encara li quedava matèria orgànica al seu aparell excretor. Li quedava encara, sí, una reserva d’engrut intestinal, una espècie de bossa de mala digestió, que aquella nit va llançar a l’exterior. ¡Ah! La textura d’aquesta última deposició va ser particularment olorosa: va advertir que el seu fill Jesulín –en els temps en què era nòvio de Belén– li deia, preocupat, que li faltaven diners d’una caixa que tenia a la seva habitació. Cada cap de setmana que apareixia Belén, ¡patapam!, diners volatilitzats misteriosament. ¡Ah! Quina història més bonica la que va expulsar l’avi aquella nit. No obstant, cal advertir-li a l’alarmat Humberto el que li va assenyalar una de les xafarderes allà presents: si els diners de Jesulín anaven desapareixent, sistemàticament, de la caixa (¿de sabates?) de la seva habitació, una de dues: o els agafava Belén, ¡o els pispava precisament ell, l’avi Humberto! ¡Ah! Quina delícia de família. Que ben posat el nom de la finca: Ambiciones.

Si vols veure el vídeo i la columna original publicada a El Periódico de Catalunya clica aquí