Aquest diumenge, 29 de gener, a les 22.00 h a Barcelona Televisió

Aquesta setmana parlarem dels nostres aristòcrates. Figures socials que semblen oblidades pel nostre present i recloses en els llibres d’història. Partidaris o no de les seves antigues funcions i dels privilegis que ara posseeixen, són essers humans com nosaltres que també tenen quelcom a dir. Què senten, què volen, què canviarien d’un destí dissenyat entorn el pes d’un nom i una família?

Carles de Montoliu, 32è Baró de l’Albi, és el President de la Fundació Castells Culturals de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Nobiliaris Catalans (entre d’altres títols). Advocat i enginyer agrícola, sempre va saber que la seva vida giraria entorn la preservació del seu castell i les seves terres. I reconeix que no sempre ha estat fàcil, com ara haver de demostrar constantment que tenir un títol no era sinònim de tenir-ho tot. Fill d’una eduació estricta, ha volgut que els seus fills fossin més lliures.

Maria Teresa de Capmany no va heretar el títol de Comtessa de la Vall de Canet. El té el seu germà. Però tot i que aquest fet la lliurés de responsabilitats, ella sap molt bé què vol dir créixer en la noblesa sent dona. Complir normes i prescindir de certes llibertats. Persona de caràcter i certes excentricitats, no renega en cap moment dels seus orígens, però tampoc entèn la visió que la societat té de persones com ella.

També parlarem amb el psicòleg i psicoanalista Joseph Knobel Freud, nebot del pare de la psicoanàlisi, qui considera que el pes d’un nom pot ser una càrrega i que tots, aristòcrates o no, som portadors d’una careta que algun dia ens hem de treure.

I com cada setmana, Begoña Odriozola ens fa partícips de les seves reflexions. Com els veu ella? Com els veu la societat, als nostres aristòcrates?

Aquest diumenge, 22 de gener, a les 22.00 h a Barcelona Televisió

Aquesta setmana parlarem de persones molt especials que han vingut al món dotats d’una ment extraordinària. Superdotats o talentosos, tots ells senten que és un ben molt preuat que paga la pena, però que també els ha passat factura. I potser és perquè ni la societat ni l’administració han sabut estar a l’alçada de les seves necessitats. O perquè ni tan sols ells saben com fer conviure les seves idees i les seves emocions amb un món més simple que viu el dia a dia i no mira més enllà.

Xavier Gisbert ho pressentia. Quan corregia els professors, quan es refugiava en els llibres, quan no aconseguia adormir perquè la seva ment no parava, quan s’avorria i s’allunyava de la gent. Quan sentia intensament i ningú l’entenia. Ni tan sols ell… Per això, amb 34 anys va saber que posseïa una ment altament capacitada. Va trigar massa en descobrir-ho perquè tenia por dels resultats. Per això, ara que és pare, té clar que si la seva filla ha heretat el seu do vol que ho sàpiga aviat i potser, així, proporcionar-li l’ajuda que ell no va tenir.

Maria Dolors Rius i el seu fill Berenguer saben el regal que la vida els ha donat. Però també saben les dificultats diàries a les que s’enfronten. És la lluita d’una mare que vol donar l’oportunitat al seu fill de volar i desenvolupar les seves capacitats, enfront un sistema que no fa el necessari per aquestes ments talentoses. Unes escoles que no estableixen diferències necessàries i una despesa econòmica que només assumeix el si d’una petita família.

També parlarem amb el psicòleg Leopold Carreras, qui confirma que les escoles no fan el suficient perquè el professorat no està preparat per manegar l’educació de nens d’altes capacitats. I que la hipersensibilitat i les necessitats intel·lectuals constants d’aquestes persones poden esdevenir un problema més greu sinó són orientades correctament.

I com cada setmana, Begoña Odriozola ens fa partícips de les seves reflexions. Com els veu ella? Podem fer quelcom més pel talent del nostre país?

Aquest diumenge, 15 de gener de 2011, a les 22.00 h a Barcelona Televisió

Aquesta setmana parlarem de quelcom excepcional donat els temps que corren: parelles que decideixen separar-se bé. I ens referim a persones que han sabut transitar el patiment d’una separació, assumir-ho no com un fracàs, sinó com l’inici d’una nova etapa, i prioritzar el benestar dels fills enfront els conflictes interns de l’exparella.

I us assegurem que és possible. No hi ha dubte. Com tampoc s’ha de pensar que la bona relació que han aconseguit prové de sentiments d’esperança reconciliadora. Com diuen la Marta Mundo i el Fernando Espi: “justament, les parelles que aconsegueixen una bona relació com la nostra són les que saben que la història està més que acabada; aquells que no poden és perquè amaguen sentiments contradictoris”.

La Marta Uxó i el Xavi Busquets n’estan convençuts també. I volen deixar clar que tot el que han aconseguit és producte d’un esforç dels dos molt gran.

També parlarem amb Núria Calderer, psicòloga mediadora, qui ens explicarà una mica què és això de la mediació familiar en un procés de separació, i quins beneficis aporta a les persones implicades.

I com cada setmana, Begoña Odriozola ens fa partícips de les seves reflexions. Psicòleg o mediador? A veure què ens diu.

Aquest diumenge, 8 de gener, a les 22.00 h a Barcelona Televisió

Aquesta setmana parlarem dels mestres especials, figures essencials del món educatiu i la societat. Professionals que veuen més enllà de qualsevol tipus de discapacitat i que donen a molts nens l’oportunitat de formar part del món i ésser un més.

Artur i Imma estimen la seva feina. Coneixen de ben a prop les dificultats a les que s’enfronten cada dia, però la recompensa és força gran. Ell, pare d’una nena amb discapacitat, busca sempre la proximitat amb les persones i admira la transparència de les emocions. Quelcom que li han ensenyat aquests nens. I considera que en aquesta vida tot depèn de l’actitud que un pren en el seu camí.

L’Imma es considera una mestra amb majúscules: ensenya i veu a cada nen com realment és. I reconeix que ha de ser una feina vocacional. Per ella, l’escola ideal és aquella que la conformen professionals que escullen amb cor el que fan, que estan ben formats i que lluiten pel mateix fi: que tots els nens se’n surtin.

També parlarem amb Elisenda Sendra, psicòloga educativa, qui veu als mestres especials com persones creatives, empàtiques i amb grans dots socials.

I com cada setmana, Begoña Odriozola ens fa partícips de les seves reflexions. Valorem prou a aquests professionals?

Aquest diumenge, 25 de desembre, a les 22.00 h a BTV

Al 1911…

L’arqueòleg nord-americà Hiram Bingham descobria la ciutat inca Machu Picchu i el rei Jorge V d’Anglaterra fundava la ciutat de Nova Delhi i l’establia com la seu del Govern Colonial Britànic.

Per primer cop a la història també, cinc homes, liderats per Roald Amundsen, arribaven al Pol Sud amb l’ajuda de només 25 gossos, i Ronald Reagan, quarantè president dels Estats Units, venia al món.

Però aquell mateix any també naixien els nostres testimonis centenaris: Matilde Arisa i Pere Varias. 100 anys de històries plenes de vida, de lluita, de records, i de passió. O almenys és el que diu la Matilde, una dona plena d’energia que no vol parar quieta. Coqueta i simpàtica, se sent agraïda del llarg temps que ha pogut viure, però reconeix que tampoc és fàcil deixar de ser completament autònoma.

En Pere és un home configurat per la història política que li va tocar viure. Empresonat i condemnat a mort durant la guerra, assegura que ja s’ha acomiadat de tothom. De caràcter fort i valent, diu que no té por a la mort.

També parlarem amb Mercè Pérez Salanova, psicòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, qui creu que envellir bé no només és una qüestió de genètica i hàbits saludables. És també un esforç psicològic que depèn només de nosaltres.

I Begoña Odriozola? Com veu els nostres centenaris? Voldrà ella arribar als 100 anys?

Aquest diumenge, 18 de desembre, a les 22.00 h a Barcelona Televisió

Aquesta setmana parlarem dels models. Homes i dones que escullen una professió envoltada de mites, fascinació popular i bellesa. Però com són i què senten aquests professionals? Per descobrir-ho, hem tingut la sort de comptar amb dos models de primer ordre que saben com és aquest món, que són conscients dels seus pros i els contres, però que disfruten, aprenen i viuen d’una feina que ells han escollit amb il·lusió, i que mantenen avui dia.

Gerard Salla és model internacional. Amb 19 anys va passar de ser un jove estudiant que jugava futbol i vivia a Tarragona, a ser un professional que viatjava i treballava per firmes tan importants com Emidio Tucci, Roberto Verino o la campanya de Hugo Boss Black Spring/Summer 2011, una de les més importants de la seva carrera. Gerard és un home pràctic, que assumeix els riscos d’aquesta professió, però qui considera que el més important és disfrutar del que fa, assumir que és una feina com qualsevol altre i que tard o d’hora passarà a ser una etapa més de la seva vida.

Amb només 13 anys, Mireia Verdú va iniciar-se en aquest món, però sempre ha sabut combinar-ho molt bé amb els seus estudis. Llicenciada en Ciències Empresarials, i només amb 28 anys, dirigeix l’agència Francina Models, i ajuda a joves que somien amb triomfar en el món que ella un dia va captivar: primera Dama d’Honor a Miss España 2005, finalista de Miss Mundo 2006 i imatge d’algunes de les millors firmes del món de la moda. Autora de “Com ser miss i no morir en l’intent”,  Mireia no nega les dificultats. L’exigència d’un pes i la importància de saber amb qui relacionar-se són dos aspectes que, a vegades, poden fer-te oblidar la meravellositat d’aquesta professió.

També parlarem amb Josep Marín, terapeuta de l’Hospital Comarcal de Sant Antoni Abad de Vilanova i la Geltrú, qui coneix molt bé a aquests joves professionals gràcies a la seva col·laboració amb l’agència Fashion Group de Barcelona, ara ja fa més de 10 anys.

I Begoña Odriozola? Què en pensa d’aquesta professió? Com convivim amb el pes de la bellesa?

Aquest diumenge, 11 de desembre, a les 22.00 h a BTV

Alt. Baix. Ros. Morè. Gran amant o gran amic. Independent. Amb les idees clares. Bohemi o tradicional. Gladiador o Cavaller.  O tot alhora? Com és l’home que somien les dones? Aquesta setmana la dediquem a elles. A les que creuen en la parella i, per sobre de tot, en l’amor. Però amb una petita diferència (si Hollywood ens ho permet): no necessiten ser salvades, només estimades. Són dones independents que no busquen prínceps blaus, només algú que vulgui compartir la vida amb elles sent dos éssers individuals.

Fàcil o difícil, això ho han de dir elles. La Mar i l’Anissa guarden a les seves motxiles relacions fallides. Viscudes amb intensitat, però allunyades del seu ideal. I ara, el meravellós ARA que fa ombra al passat, saben millor el que volen. El que volen d’ells. El que estan disposades a fer, demanar o perdonar. I el més important: no els necessiten, els volen, perquè no tenen por a estar soles. I ells? Fugen de dones tan decidides, tan segures de si mateixes?

La Mar té 58 anys i el busca a ELL. No importa l’espera. Sap que l’home que ella ha configurat a la seva ment pot existir. Sap que demana molt, però és que ella també dóna moltíssim. Ara bé: no importa si no el troba. Ella ja se sent completa.

L’Anissa té 26 anys i no se sent una princesa. Vol un home que respecti el seu espai, que la valori tal i com és, i que no tingui por a parlar del que sigui.

També parlarem amb David Miquel, psicòleg clínic, qui creu important tenir en compte que els temps han canviat. Potser molt ràpidament, i els homes se senten una mica perduts.

I Begoña Odriozola? Quin és l’home que somia ella? L’haurà trobat?

Aquest diumenge, 4 de desembre, a les 22.00h a Barcelona Televisió

Aquesta setmana parlarem dels mediadors escolars. Professors o alumnes amb vocació d’ajudar a que l’ambient escolar sigui el més positiu possible. No són jutges ni àrbitres, no imposen solucions ni opinen sobre qui té raó. Només busquen satisfer les necessitats d’ambdues parts mitjançant la comunicació, assumint que el conflicte és quelcom inherent a l’ésser humà.

Mishelle i Sònia tenen 17 anys i són alumnes de l’IES Vall d’Hebrón. Amigues des de sempre, van viure l’arribada a l’institut amb sentiments confrontats. Iniciaven una etapa important, però l’ambient escolar era força conflictiu. Per això, van decidir accedir al programa de mediació i contribuir a que els conflictes poguessin avançar, créixer i esdevenir un punt d’enteniment entre els alumnes. Elles asseguren que ha estat la millor opció per aconseguir millorar el clima a les aules, i que fer-se respectar ha estat essencial en el procés.

Ramon Quilis ho ha tingut molt clar sempre. Ja des de ben petit volia ajudar, implicar-se i posar fi als conflictes. Assumint les seves pròpies limitacions, i les del món que l’acull, formar part del Comissió de Convivència del centre IES Milà i Fontanals l’ha permès protegir i despertar la consciència dels més vulnerables: els joves. “Són el nostre futur”, assegura. No necessita reconeixement, només que el recordin com algú que s’ha entregat en cos i ànima perquè creia en un món millor.

També parlarem amb Adelina Inglès, psicòloga del centre IES Josep Mestres i Busquets de Viladecans, qui defineix als mediadors com éssers dialogants, compromesos i generosos. I necessaris a tots els centres escolars.

I una setmana més, Begoña Odriozola! Quin paper juguen a la nostra societat els mediadors escolars? Entenem prou bé el concepte del conflicte?

Aquest diumenge, 27 de novembre, a les 22.00 h a Barcelona Televisió

Aquesta setmana parlarem de la ira. Un dels 7 pecats capitals. Una emoció natural, i en ocasions sana, que fora de control pot esdevenir destructiva i generar problemes a la feina, a les relacions personals o en el mateix si emocional de la persona.

Ira o ràbia, l’estat emocional va acompanyat de canvis físics que no el permeten amagar-se. Puja el ritme cardíac, la pressió arterial i les hormones es disparen. Sergi Becerra, de 39 anys, ho sap molt bé. Iracund des que té memòria, ha fet ús dels esports de contacte per canalitzar les seves emocions. Però un bon dia va acceptar que aquella tampoc era la manera correcta d’acceptar la ira com una part més del seu jo. Tècniques orientals com el Tai chi o l’Aikido l’han fet acceptar la seva naturalesa, gestionar-la, controlar-la i desenvolupar altres estats emocionals com la tendresa.

Pepi Marquès té 57 anys. I el seu marit sap molt bé el que és conviure amb una iracunda. Però afortunadament, també sap com d’agraït és conviure amb algú que decideix un bon dia solucionar el seu problema. Pepi volia créixer emocionalment i no permetre que la ira continués allunyant-la del seu entorn. Perquè ella ho deixa clar: un iracund es pot quedar sol.

També parlarem amb Nathalie Lizeretti, psicòloga i psicoterapeuta, qui ens recorda que la dona sempre ha tingut prohibida l’expressió de la ira, i que aquesta emoció, ben canalitzada, ens pot permetre aconseguir grans coses.

I una setmana més, Begoña Odriozola! Què en pensa de la ira? Socialment l’entenem de forma correcta?

Aquest diumenge, 20 de novembre, a les 22.00 h a Barcelona Televisió

Aquesta setmana parlarem de joves i grans que decideixen viure junts. Uns companys de pis que afronten de bon grat les necessitats de cadascun. Els grans deixen enrere la seva por a la soledat, aprenen a mantenir-se en el món i s’impregnen de l’energia juvenil. Els joves, gràcies a l’estalvi econòmic que representa per ells (únicament assumeixen els seus propis gastos i, com a molt, contribueixen amb una petita quantitat econòmica), tenen temps, espai i tranquilitat que destinar als seus estudis.

Pedro Pablo i Francisca viuen junts des de l’agost de 2010. Ell és cubà i està cursant el seu segon màster a la ciutat comtal. Tot i els 96 anys d’ella, la relació és rica en empatia, carinyo, respecte i aprenentatge mutu. A més a més, l’intercanvi cultural que s’estableix entre ells els ha proporcionat una convivència encara més intensa.

Anna i Montserrat fa dos anys que viuen juntes. 19 i 80 anys que encaixen a la perfecció, i no només a un nivell pragmàtic, sinó a un de més emocional. Per l’Anna, la casa de la Montserrat s’ha convertit en el seu niuet de Barcelona, i per la Montserrat, acollir l’Anna li permet desenvolupar, en cert sentit, una faceta maternal de la que mai va poder gaudir. Tot i així, advoquen per una relació basada en la indepedència i el respecte.

També parlarem amb l’Olga Ibáñez, psicòloga i una de les coordinadores del programa “Viure i Conviure” de l’Obra Social de Catalunya Caixa. Ella afirma que la gent gran guanya en qualitat de vida i gaudeix de l’experiència de ser avis amb avantatges.

I una setmana més, Begoña Odriozola ens analitzarà el programa des d’una vessant més social. Sabem valorar prou bé les relacions intergeneracionals?