El 1761 van tenir lloc fenòmens molt estranys a diversos punts del planeta. Durant el maig els astrònoms van observar com la lluna empal·lidia dia rere dia fins a desaparèixer quasi del tot. Els registres meteorològics a la Xina descriuen un hivern extraordinàriament fred, en què es congelaran gairebé tots els rius i amb nevades fins i tot en zones subtropicals. També Europa i Amèrica del Nord van patir un hivern terrible.
 
Alguns fenòmens coincideixen amb “l’any sense estiu” del 1816 (ja esmentat en aquesta secció). Fa unes setmanes l’astrònom californià Kevin D. Pang va trobar les possibles causes, ajudat per observacions fetes per Benjamin Franklin el 1784. Flanklin insistia en la formació d’una “boira seca”, que va enfosquir el sol durant mesos, i va relacionar els fenòmens amb l’erupció l’any anterior del volcà Laki a Islàndia.
 
Pang també assegura que els fenòmens del 1761 tenen a veure amb l’erupció a Indonèsia, l’any anterior, del volcà Makian. Els anells dels enormes pins de Sierra Nevada, Califòrnia, van revelar un mínim creixement aquell hivern. I nuclis de gel observats a Groenlàndia i l’Antàrtida contenien durant aquells mesos una alta concentració d’àcid sulfúric, prova irrefutable d’una gran erupció volcànica. La “boira” de Franklin era una elevada concentració de minúscules gotetes de l’àcid.

Alfred Rodríguez Picó