Gener amb Jim Jarmusch 1: Estranys al paradÃs
Comencem l’any amb Jim Jarmusch, un dels noms més destacats del Cinema Independent Americà . Durant el mes de gener veurem quatre pel·lÃcules de la seva primera època: Estranys al paradÃs, Bajo el peso de la ley, Mystery Train i Noche en la tierra’.

El cinema de Jim Jarmusch està molt influenciat pel cinema europeu. En les antÃpodes d’altres directors americans, com Tarantino, format en les pel·lÃcules d’acció de sèrie B. Jarmusch és un realitzador cultivat. Després d’estudiar Literatura Americana i Anglesa a la Universitat de Columbia de Nova York, als 22 anys s’instal·la a ParÃs i es fa assidu de la Cinemateca, on descobreix autors com Godard, Ozu o Bresson. De retorn a Amèrica, als 26 anys, realitza el primer llargmetratge, ‘Vacances permanents’, aconsellat per Wim Wenders, el seu mentor.
A més del cinema Jarmusch té una altre passió: la música. Ell mateix va fundar un grup de ‘new wave’ en el qual cantava i tocava els teclats. Sempre que pot demana als seus amics musics que col·laborin en els seus films, ja sigui com a autors o com a actors. Tom Waits, John Lurie, Iggy Pop o Neil Young són alguns d’ells. Sobre aquest últim, Jarmusch va realitzar un excel·lent documental, El año del caballo, centrat en la gira europea de Young amb el seu grup Crazy Horses. L’aspecte fÃsic de Jarmusch, amb el cabell prematurament blanc i una mirada desenfocada, és com el seu cinema: independent, fora de tota norma i amb un toc de misteri.
Estranys al paradÃs, la segona pel·lÃcula de Jarmusch, es divideix en tres capÃtols. En el primer, situat a Nova York, coneixem els tres protagonistes: el Willie, un hongarès instal·lat a Amèrica; l’Eva, la seva cosina que acaba d’arribar d’Hongria; i l’Eddie, el seu amic americà .
En el segon, situat a Cleveland, comença un viatge per carretera que finalitza a les costes de Florida, on té lloc un desenllaç original i inesperat.
Amb reminiscències del Jules et Jim, de Truffaut, Jarmusch no es contenta a descriure la relació entre dos homes i una dona, sinó que analitza l’adaptació dels immigrants a Amèrica: el menjar rà pid, l’idioma, la manera de vestir i els nous costums.
El paper del Willie esta interpretat pel músic americà John Lurie, col·laborador indispensable en les primeres pel·lÃcules de Jarmusch.
Posseïdor d’un fÃsic excepcional, John Lurie es també l’autor de la banda sonora del film.
L’estupenda fotografia en blanc i negre és obra de Tom DiCillo, un altre nom a tenir en compte a l’hora de parlar de Cinema Independent Americà .
Confio que entrin en la particular manera de fer cinema de Jim Jarmusch i li perdonin els excessius fosos en negre, mètode que ja no utilitza en la seva tercera pel·lÃcula: Bajo el peso de la ley, que veurem la pròxima setmana.
Dissabte, 03 de Gener de 2009, a les 19:34
Quina pel.licula més esplendida, hem gaudit d’alló més. Us felicitem per la tria que feu de les pel.licules, son un autentic regal per nosaltres i amb el luxe de no tenir interrupcions, soroll de crispetes, xarrups de coca-cola ni gent barroera fent comentaris.
Heu aconseguit condensar el Verdi, el Renoir i el Mèliers a casa nostre. Moltes grà cies i molt bon any.
Diumenge, 04 de Gener de 2009, a les 18:20
Veure aquesta pel.lÃcula m’ha fet tornar a estimar el cinema i les persones que el dignifiquen.
Dissabte, 10 de Gener de 2009, a les 20:31
És molt bona idea fer un cicle amb les pel.lÃcules del Jarmusch, les quatre escollides son molt bones, son petites joies de bon cinema. M’agrada veure que som uns quants els que esperem les sessions de cinema de BTV.
Dissabte, 10 de Gener de 2009, a les 20:42
Grà cies per donar-nos la oportunitat de gaudir només una petita part de la filmografia de’n Jarmusch, és un plaer gaudir amb les seves pel.lÃcules. Salutacions.
Dissabte, 10 de Gener de 2009, a les 23:30
Dons si, estic d’acord. Programar un cicle Jim Jarmusch, amb titols de la seva primera època, sempre es interessant, aixà com arriscat.
La pròxima setmana el concluirem am “Nit a la terra”, un passeig nocturn en taxi per cinc ciutats del mon. Al revisar-la m’he adonat que l’ultim episodi, el de Helsinki, que sempre havia estat considerat com el més fluix de tots, no està gens malament. Es el més trista, aixó si, pero tots els dialegs que sentim estan escrits amb el cor, i els actors (desconeguts) estan magnifics. Bon Any a les tres.