Comencem l’any amb Jim Jarmusch, un dels noms més destacats del Cinema Independent Americà. Durant el mes de gener veurem quatre pel·lícules de la seva primera època: Estranys al paradís, Bajo el peso de la ley, Mystery Train i Noche en la tierra’.

El cinema de Jim Jarmusch està molt influenciat pel cinema europeu. En les antípodes d’altres directors americans, com Tarantino, format en les pel·lícules d’acció de sèrie B. Jarmusch és un realitzador cultivat. Després d’estudiar Literatura Americana i Anglesa a la Universitat de Columbia de Nova York, als 22 anys s’instal·la a París i es fa assidu de la Cinemateca, on descobreix autors com Godard, Ozu o Bresson. De retorn a Amèrica, als 26 anys, realitza el  primer llargmetratge, ‘Vacances permanents’, aconsellat per Wim Wenders, el seu mentor.
A més del cinema Jarmusch té una altre passió: la música. Ell mateix va fundar un grup de ‘new wave’ en el qual cantava i tocava els teclats. Sempre que pot demana als seus amics musics que col·laborin en els seus films, ja sigui com a autors o com a actors. Tom Waits, John Lurie, Iggy Pop o Neil Young són alguns d’ells. Sobre aquest últim, Jarmusch va realitzar un excel·lent documental, El año del caballo, centrat en la gira europea de Young amb el seu grup Crazy Horses. L’aspecte físic de Jarmusch, amb el cabell prematurament blanc i una mirada desenfocada, és com el seu cinema: independent, fora de tota norma i amb un toc de misteri.
Estranys al paradís, la segona pel·lícula de Jarmusch, es divideix en tres capítols. En el primer, situat a Nova York, coneixem els tres protagonistes: el Willie, un hongarès instal·lat a Amèrica; l’Eva, la seva cosina que acaba d’arribar d’Hongria; i l’Eddie, el seu amic americà.
En el segon, situat a Cleveland, comença un viatge per carretera que finalitza a les costes de Florida, on té lloc un desenllaç original i inesperat.
Amb reminiscències del Jules et Jim, de Truffaut, Jarmusch no es contenta a descriure la relació entre dos homes i una dona, sinó que analitza l’adaptació dels immigrants a Amèrica: el menjar ràpid, l’idioma, la manera de vestir i els nous costums.
El paper del Willie esta interpretat pel músic americà John Lurie, col·laborador  indispensable en les primeres pel·lícules de Jarmusch.
Posseïdor d’un físic excepcional, John Lurie es també l’autor de la banda sonora del film.
L’estupenda fotografia en blanc i negre és obra de Tom DiCillo, un altre nom a tenir en compte a l’hora de parlar de Cinema Independent Americà.
Confio que entrin en la particular manera de fer cinema de Jim Jarmusch i li perdonin els excessius fosos en negre, mètode que ja no utilitza en la seva tercera pel·lícula: Bajo el peso de la ley, que veurem la pròxima setmana.

Aquesta entrada es va publicar Dilluns, 29 de Desembre de 2008, a les 17:44 i està arxivada a Sala B. Pots seguir els comentaris a aquesta entrada a través de RSS 2.0. Pots deixar un comentari.