Aquesta nit a ‘Barcelona…i acció’ una pel·lícula catalana d’última generació: ‘Joves’. Una mirada al costat més salvatge del jovent.
 Dirigida l’any 2004 per dos joves que sabien de què parlaven: Carles Torras i Ramón Térmens i protagonitzada per uns actors en estat de gràcia: Roger Coma, Aina Clotet, Pau Roca o Judith Uriach, entre molts d’altres. Tant els directors com els actors i actrius han demostrat amb els seus treballs posteriors  que l’èxit de ‘Joves’ no va ser fortuït.
L’any 2004 va ser el del Fòrum. Una vegada més Barcelona estava en el punt de mira internacional. Un cop solucionada la polèmica que va propiciar un muntatge d’aquesta envergadura, els barcelonins vam acudir en massa al recinte per veure les exposicions i assistir als nombrosos concerts i conferències que es van realitzar, durant els 141 dies que va durar.
La inauguració va ser impressionant amb l’espectacle ‘Moure el món’. Una esfera de 130 tones de ferro i 23 metres de diàmetre va emergir majestuosament de l’aigua. Finalitzat el Fòrum l’esfera es va traslladar al municipi de Sant Antoni de Calonge, al baix Empordà.
El final del Fòrum encara va ser més apoteòsic. Uns focs d’artifici com no s’havien vist mai. Les platges del litoral es van omplir de milers de persones per gaudir de l’espectacle. 
‘Joves’ és una pel·lícula molt dura que segueix el camí obert per les ‘Històries del Kronen’ que Montxo Armendáriz havia dirigit nou anys abans. Si en aquella ocasió els joves protagonistes es movien pel sexe, les drogues i el rock-and-roll, en aquesta és pel sexe, les drogues i la música techno.
Barcelona s’havia convertit en capital mundial de la música electrònica. Un fenomen que havia començat a les discoteques d’Eivissa i s’havia traslladat a la península. Al Festival Sónar, que se celebra cada any i en diferents espais, acudeix gent de tot el món. Barcelona és un referent de primera magnitud quan es parla de  música electrònica. 
Bona part de la pel·lícula està rodada en locals de música techno i sota les llums de neons.
‘Joves’ és un exemple de cinema català fet des de les vísceres, sense ànim de comercialitat, sinó de mostrar una realitat que és la que ens envolta. Un cinema valent i compromès amb el temps que ens ha tocat viure.
Acompanyant els joves actors i actrius protagonistes, trobem actors consagrats de la talla de Jordi Dauder, Vicky Peña o Jordi Serrat.

Avui viatjarem a la Barcelona de 1995, any de producció de la pel·lícula ‘Gimlet’, un thriller de suspens, elegant i sofisticat com el còctel que li dona títol. 
El 1995 es va commemorar a tot el mon el centenari del cinema. El 28 de desembre del 1895, el cinematògraf inventat pels germans Lumière es presentava públicament en un cafè de Paris. Poc abans de complir-se el primer aniversari de l’esdeveniment es realitzava la presentació a Barcelona. Va ser als baixos de l’establiment Fotografia Napoleó, situat als números 15 i 17 de la Rambla, precisament on es troba actualment el Peep Show, palau de l’erotisme, amb sala de cinema inclosa.
El 1995 Barcelona es va sumar a les celebracions del naixement del cinema, recordant els seus pioners, com el barceloní Fructuos Gelabert que el 1897 va rodar ‘Riña en un café’, primer film d’argument de tot l’Estat espanyol, i que ell mateix va restaurar el 1952.
O Segundo de Chomón, inventor d’una sèrie de trucs cinematogràfics. Al seu taller de Barcelona, el 1902, acoloria a ma una primera versió de ‘Sansón y Dalila’. Les pel·lícules de Chomón son un prodigi d’imaginació que la Filmoteca de Catalunya s’ha encarregat de conservar.
També del 1902 es el reportatge de Fructuos Gelabert titulat ‘La processió de les filles de Maria de la Parròquia de Sants de Barcelona’, on apareix el primer moviment de càmera del nostre cinema.
El 10 de març del 1995 ens abandonava, als 53 anys, el cantant i poeta Ovidi Motllor.
‘Gimlet’ va ser el debut en el llargmetratge de José Luis Acosta, cineasta andalús, que desprès es dedicaria, sobre tot, a la televisió, com realitzador i com guionista. La protagonista es una bellíssima Àngela Molina, que interpreta el paper d’una dona  assetjada per un assassí que treu el cor a les seves víctimes, i que esta bojament enamorat i obsessionat per ella. En un paper no gaire llarg, però de vital importància en la trama, Viggo Mortensen, que esta, com sempre, magnífic.
Bona part del film es va rodar en el passeig del Born, molt a prop del Gimlet, primera cocteleria que va obrir Javier de las Muelas.
L’escenari principal es un dels bars mes emblemàtics del passeig: el Miramelindo, inaugurat a finals dels anys setanta i que continua en plena activitat.
A la pel·lícula el bar es diu Baba, i Àngela Molina es la propietària. Allà és on comença i acaba la angoixant historia de l’assassí del cor.
La protagonista no estarà tranqui-la en cap banda de la ciutat. Ni tan sols en el punt més alt i allunyat del barri del Born, com es la muntanya de Collserola.
Abel Folk, Pep Cruz, Blanca Pàmpols i Jordi Boixaderas acompanyen Ángela Molina i Viggo Mortensen en aquest thriller atípic, poc morbós i molt romàntic, que va passar per les cartelleres amb més pena que gloria, i que avui recuperem.

Avui a ‘Barcelona…i acció’ una pel·lícula realment curiosa: ‘El taxista ful’, una experiència insòlita, a mig camí entre el documental i la ficció. És la historia real de José Rovira, un home sense feina que per poder mantenir la seva família robava taxis per treballar a la nit. Al matí tornava el taxi al seu lloc, deixant en un sobre els diners gastats en gasolina.
El fals taxista es confessa davant la càmera remarcant que no es considera un lladre, sinó un home sense feina. Dirigida pel barceloní Jo Sol, l’any 2005, aquest documental de creació ens parla de temes com la precarietat, la globalització o els grups antisistema. 
La pel·lícula va més enllà de la història d’aquest taxista ocasional i ens mostra una Barcelona actual, post olímpica. Acollidora per als turistes, però en ocasions molt dura per als propis ciutadans.
Una Barcelona llibertària, amb un fort moviment antisistema, que el 2004 va organitzar una invasió per mar al recinte del Fòrum. L’acció va ser un èxit, ningú se’ls esperava i van aconseguir entrar la bandera pirata al controvertit i elitista Fòrum de les Cultures. El col·lectiu Dinero gratis va col·laborar en la realització del film.
Plató
La figura del taxista ha estat protagonista de moltes pel·lícules. El taxi és l’excusa per recorre les ciutats i també per conèixer els passatgers que van pujant i baixant. Acompanyant el ‘taxista ful’ passejarem per la Barcelona nocturna, però sobretot sentirem en primera persona la història d’un home que no accepta la nova situació de precarietat en què es troba. A mesura que entra en contacte amb grups d’ajuda, passarà de ser un lladre a un okupa. És molt d’agrair que la pel·lícula no perdi mai el sentit de l’humor.
El moviment okupa de Barcelona va començar el 1984 i es va convertir en un referent per als okupes espanyols. Un dels punts àlgids del moviment va ser l’ocupació del cinema Princesa, tancat des de 1970. La policia va desallotjar violentament els okupes, emparant-se en vigor del nou Codi penal. Aquell octubre de 1996 la Via Laietana i els carrers dels voltants es van convertir en un autèntic camp de batalla.
La pel·lícula va obtenir una menció especial en el Festival de cine de San Sebastià, i el seu protagonista, José Rovira, va ser nominat a diferents premis d’interpretació. Veurem personatges de la vida real, com Marcos Rovira, fill del protagonista, mesclats amb els actors en un treball que té com a resultat una pel·lícula única, plena de vida i energia positiva, i que us la recomano sincerament.

Avui a ‘Barcelona… i acció’ un clàssic del cinema policíac espanyol: ‘El cerco’, dirigida el 1955 per Miquel Iglesias. Una de les pel·lícules més reconegudes de l’anomena’t cinema criminal barceloní, que es va realitzar durant la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i que ens ha deixat títols com ‘Hay un camino a la derecha’, ‘A tiro limpio’ o ‘Los atracadores’. El barri Xino, el Paral·lel, el Port o la Zona Franca eren localitzacions ideals per a aquests tipus de films, que d’alguna manera volien emular les pel·lícules americanes de gàngsters.
‘El cerco’ continuava el camí obert per ‘Apartado de correos 1001’, que Rovira-Beleta havia filmat cinc anys abans, moment en què va descobrir que Barcelona era un plató natural de múltiples possibilitats. A més de la intriga criminal aquestes pel·lícules són documents únics per veure com era la Barcelona d’aleshores. Pels carrers encara circulaven carros, alguns cotxes i molts tramvies, que anunciaven productes de l’època.
També hi havien uns divertits autobusos de dos pisos, com els de Londres, i uns taxis enormes amb capacitat per a sis persones.
El carrer de Pelai era els dels grans magatzems, com El Siglo o El Águila. Ocupant l’espai trobem actualment botigues de roba.
‘El cerco’ és la història de l’atracament a les oficines d’una fàbrica de la zona portuària i de la posterior investigació policial per detenir-ne els culpables. Amb un guió de Joan Bosch, una de les figures principals del cinema policíac català, Miquel Iglesias va realitzar la seva millor pel·lícula. La planificació, els decorats, una acurada fotografia plena d’ombres, situen el film per sobre de les produccions de l’època. Conrado, el protagonista, està interpretat per José Guardiola, que no es ni el cantant ni l’entrenador del Barça. És un actor de doblatge que també va fer moltes pel·lícules, quasi sempre de dolent. Seva és la veu de Humphrey Bogart a ‘Casablanca’.
Durant la llarga postguerra el Paral·lel era el barri més bulliciós de la ciutat. Estava ple de teatres i de bars amb terrassa. L’especialitat de la coneguda Bodega Apolo eren els entrepans de calamars. Les motos Vespa i els cotxes Seat  s’havien apoderat de l’avinguda que comunica la plaça d’Espanya amb el Port. També hi havien atraccions a l’aire lliure per als més petits.
Una de les distraccions preferides pels joves era jugar al futbolí. A més de les grans sales de jocs, la majoria de bars en tenien un. El teatre Arnau ja s’havia transformat en cine. Es podia escollir: o anar a la platea i mirar la pel·lícula, o pujar a l’amfiteatre per fer… altres coses. Les parelles de nuvis passejaven entre un munt de gent i de bars.
‘El cerco’ es va estrenar al cinema Alcazar de la Rambla de Catalunya.
No està editada en vídeo ni en DVD, i difícilment es veurà programada en una altra cadena, per la qual cosa es una ocasió per recuperar-la.