Avui a ‘Barcelona… i acció’ veurem ‘Si te dicen que caí’, pel·lícula dirigida per Vicente Aranda, basada en la novel·la de Juan Marsé.
Encara que l’acció comença als anys setanta, de seguida ens traslladem a la Barcelona dels anys quaranta, època de misèria i estraperlo, de republicans amagats i feixistes al poder. Al barri Xino abundaven els bordells envoltats de cases de “gomas i lavajes”, i també a les parts altes de la ciutat, freqüentats per la burgesia.
Un dels “meublés” més coneguts era ‘La casita blanca’, situat a l’avinguda de Vallcarca, tocant a la plaça de Lesseps. Pel seus llits van passar el més florit de la societat barcelonina, civil, militar i eclesiàstica. Molts dels seus secrets van ser revelats en l’excel·lent documental de Carles Balagué titulat com la cançó de Serrat:‘La casita blanca’. El més sorprenent és que encara existeix.
Kubala era el crack del Barça, que encara no havia estrenat el Nou Camp.
A meitat dels anys quaranta la Rambla estava més plena que ara, i sense cap turista. Passejar era molt sa, i sobretot no costava un duro. Tothom esperava il·lusionat la loteria de Nadal, amb l’esperança d’un canvi de vida.
La gent senzilla i republicana anava a ballar a les sales populars, com La Paloma o El Apolo. L’alta burgesia franquista lluïa les joies i pells al Gran Teatre del Liceu.
‘Si te dicen que caí’ està protagonitzada per Jorge Sanz, que tenia 19 anys i va guanyar el Goya al millor actor i el Premi Sant Jordi, i per Victoria Abril, que hi interpreta fins a tres personatges diferents. Un d’ells inspirat en la figura de Carmen Broto, una prostituta de luxe que va morir assassinada, per motius que encara a dia d’avui no estan clars. Victoria Abril estava realment embarassada de sis mesos quan va rodar les escabroses escenes sexuals del film.
Juan Marsé va passar la postguerra, sent un nen, al barri del Guinardó. Gran aficionat al cinema, en alguna ocasió ha declarat que va aprendre més al cinema que a l’escola i que en aquella època de postguerra anava al cine per escapar de la realitat quotidiana, que era molt dura.
Veurem el mític cinema Roxy de la plaça de Lesseps, per fora i per dintre, encara que en realitat sigui l’Aliança del Poble Nou, ja que el Roxy va tancar el 1969 i la pel·lícula es va rodar vint anys més tard.
En papers destacats trobem Javier Gurruchaga, interpretant un fatxa viciós i pervertit, que marcaria per sempre la seva carrera, i un jove Antonio Banderas, fent de promès d’una de les Victoria Abril.
En papers secundaris Lluís Homar, Jordi Dauder o Ferran Rañé, entre d’altres, i la presentació d’un noi de 14 anys anomenat… Juan Diego Botto.

Avui a ‘Barcelona…i acció’ veurem ‘Aquesta nit o mai’, una comèdia de Ventura Pons rodada el 1991. És la sisena pel·lícula en la filmografia d’un dels realitzadors més prolífics de l’estat espanyol, que ja ha estrenat 22 títols. Després de deu anys dedicats al teatre, el 1977 Ventura Pons feia un brillant debut cinematogràfic amb ‘Ocaña, retrat intermitent’, un documental insòlit sobre la Barcelona d’aquella època. Ell, com cap altre, ha sabut reflectir en les seves pel·lícules els canvis que ha anat experimentant Barcelona amb el pas del temps. Com Woody Allen, Ventura Pons és realitzador d’una pel·lícula per any. El 2001 va ser el de ‘Manjar de amor’, una de les seves obres més aconseguides, amb un repartiment internacional. Els actors van quedar encantats amb el rodatge a Barcelona.
En aquesta ocasió la Barcelona que ens mostra Ventura Pons és senyorial i cosmopolita. Al passeig de Gràcia es començaven a instal·lar les botigues més anomenades del món, molt a prop d’edificis tan singulars com la Casa Batlló o La Pedrera. El 1991 tancava les seves portes el cinema Fémina, situat al passeig de Gràcia, inaugurat el 1929. La filmoteca canviava de lloc, de la Travessera de Gràcia passava a instal·lar-se al cinema Aquitania de l’avinguda de Sarrià.
Ventura Pons és capaç de realitzar drames tan potents com ‘Carícies’ o ‘Forasters’, i comèdies tan divertides com ‘¿Què t’hi jugues Mari Pili?’ o ‘Anita no pierde el tren’. Ha dirigit els millors actors i actrius del nostre cinema, i amb la majoria ha repetit. ‘Aquesta nit o mai’ es una comèdia d’embolics que tenen lloc durant la revetlla de Sant Joan a Barcelona.
Moltes seqüències del film van ser rodades al Llantiol, el local del carrer de la Riereta, que afortunadament encara funciona. Veurem Joan Gimeno presentant un espectacle en el qual actua Mingo Rafols vestit de valenciana.
La protagonista és la popular Lloll Bertrán i està molt ben acompanyada per Marta Fernández Muro fent de miop, Marc Martínez de gay, Mónica López de jove estudiant, o Amparo Moreno interpretant una “manya” divertidíssima. També veurem en un petit paper la recordada Mary Santpere, en la que seria la penúltima pel·lícula en què va intervenir.

Avui viatjarem al 1958, any de producció d’‘Un vaso de whisky’, tercera pel·lícula en la filmografia de Julio Coll, cineasta nascut a Camprodon amb una carrera digna de ser revisada. És una pel·lícula difícil de trobar, perquè no està editada en vídeo ni DVD, per la qual cosa el passi d’avui és una ocasió per veure-la.
A finals dels cinquanta Barcelona estava tenyida de gris, els carrers estaven plens de capellans, monges i militars. Encara no existien les discoteques, l’única escapatòria eren el cinema, els cabarets i… la Rambla.
El cine era la vàlvula d’escapament per sortir de la mediocritat ambiental. A finals dels anys cinquanta Barcelona comptava amb 33 sales d’estrena i 67 de programa doble. El 1958 en el Coliseum es projectava ‘Un rei a Nova York’, dirigida i interpretada per Charles Chaplin, al Fantasio ‘Rififí’, títol clau del cinema de robatoris, i al Tivoli ‘La violetera’, un gran èxit de Sara Montiel. De tant en tant ens visitaven figures internacionals, com Renato Carosone, el cantant italià de moda, que va actuar durant tres dies al Cinema Astoria, al carrer de París.
La part baixa de la Rambla era un oasi per als noctàmbuls més agosarats, que no tenien por de barrejar-se amb gent de tot tipus i condició.  
Per ballar, alternar i prendre un whisky s’havia d’anar a un cabaret. N’hi havia molts a Barcelona, com l’Emporium, el Rio o el Bolero.
Arturo Fernández, que tenia 27 anys, interpreta el seductor barrut i trinxeraire del film, un dels millors papers de la seva carrera. La seva redempció serà una jove, propietària d’un hotelet a la costa, paper interpretat per l’actriu italiana Rossana Podesta. L’hotelet no és un altre que l’hostal Ampuries, local emblemàtic que encara existeix a la platja d’Empúries. Carlos Larrañaga és l’amic del protagonista, un estudiant de medicina que es deixa arrossegar cap a la mala vida. Moltes de les pel·lícules d’aquella època que tractaven temes considerats forts, anaven acompanyades al començament d’un text moralitzant que repudiava la forma d’actuar dels personatges. Ho dic perquè no s’espantin amb les lletres que surten al començament.
El 1958 es van inaugurar les grans reformes del Parc Zoològic. Es van substituir les gàbies per espais que imitaven l’hàbitat natural dels animals. Es deia que era un dels millors d’Europa. La inauguració va ser presidida per l’alcalde: el Sr. José M. de Porcioles.
El tema musical de la pel·lícula, del mestre Solá, que el sentirem xiulat al principi, es va fer molt popular a l’època. ‘Un vaso de whisky’ es va estrenar al cinema Windsor Palace de la Diagonal el març de 1959.

Avui a ‘Barcelona… i acció’ veurem ‘El diario de Lady M’, dirigida pel cineasta suís Alain Tanner el 1992. Aquell any Barcelona era una festa i vibrava pels Jocs Olímpics, celebrats del 25 de juliol al 9 d’agost.
Montserrat Caballé i Freddie Mercury presentaven una nova Barcelona al món.
Un dels moments més emocionants dels actes inaugurals va ser el de l’arquer Antonio Rebollo llançant la fletxa encesa sobre el peveter. Començava la XXV edició dels Jocs Olímpics.
El grup teatral La Fura dels Baus va ser l’encarregat d’organitzar la cerimònia d’inauguració, que va superar totes les previsions. La premsa mundial la va destacar com la millor de la història. Cobi, el simpàtic i original gos dissenyat per Mariscal, va ser la mascota perfecta.
Myriam Mézières i Juanjo Puigcorbé protagonitzen ‘El diario de Lady M’, una història d’amor passional plena de sensualitat i erotisme. Myriam Mézières, musa del director, és una actriu completa, que també canta i balla, facetes que pot mostrar al film donant vida a la Lady M del títol. Per acabar-ho d’arrodonir també és la guionista i l’autora dels pensaments poètics que anirem sentint amb una  veu en off al llarg de la pel·lícula.
La història d’amor entre Juanjo Puigcorbé i Myriam Mézières ens fa viatjar per diferents llocs. Comença a París, segueix a Barcelona, al barri de la Barceloneta, continua a la platja de Santa Cristina d’Aro i té un gir inesperat al Delta de l’Ebre.
La Barceloneta va ser el barri escollit pel director per situar l’habitatge del jove pintor protagonista. “Un barri encara no oblidat pels déus”, diu la noia francesa en arribar. A Alain Tanner no li va interessar filmar la renovada zona litoral, que s’acabava d’inaugurar, i va preferir mostrar els carrers i les places de sempre. 
Myriam Mézières, que acaba d’arribar de París, queda fascinada per aquest barri ancorat en el temps. Lluminós i mediterrani.
‘El diario de Lady M’ es una pel·lícula sensible i poètica, per anar degustant tranquil·lament, que ens parla de les relacions humanes i de la soledat. Una visió fresca i innovadora de la parella, del matrimoni i de les relacions afectives entre persones del mateix sexe.