Avui a Última sessió, LANTANA, una pel·lícula que podria entrar dins del gènere que anomenem thriller, però que va molt més enllà.

Dirigida per l’australià Ray Lawrence l’any 2001, LANTANA es basa en una obra teatral que parla de la desaparició d’una experta en psicologia. El detectiu que s’encarrega del cas està casat, casualment, amb una pacient de la doctora i la seva investigació el portarà per camins molt perillosos. Finalment, sortiran a la llum secrets i mentides que deixen entreveure un punt de vista no massa optimista sobre les relacions entre persones adultes, especialment les de parella.
Un dels mèrits de LANTANA és fer-nos oblidar que es basa en una obra de teatre. El fet que Ray Lawrence hagi estat un dels més reconeguts directors de publicitat del sisé continent, fa que la pel·lícula tingui un impacte visual important. I encara que a tot arreu consta com una producció australiana, hi van participar també productores de França, Itàlia i Alemanya.
El director teixeix un entramat d’històries encreuades, encara que la referència de les famoses Vidas cruzadas de Robert Altman no el sembla haver influït especialment. . I és que el guió de LANTANA és exemplar : que suggereix més que mostra i fa de les el·lipsis tot un exercici d’estil.
Un dels atractius fonamentals de LANTANA és el seu repartiment i el bon ús que se n’ha fet. Per exemple, Geoffrey Rush, l’actor australià guanyador de l’Oscar per Shine i que va fer una gran recreació de la figura de Peter Sellers en una biopic posterior, està perfecte en el paper d’un advocat buròcrata mentre que Anthony LaPaglia, un actor del que sovint reconeixem el rostre però no sempre el nom, és un policia del tot versemblant. I no oblidem Barbara Hershey, actriu que sembla no tenir edat i que va començar al cinema en mans de Martin Scorsese a la pel·lícula Boxcar Bertha. I qui era la seva parella en aquell moment, tant a la pel·lícula com a la vida real? El recentment desaparegut David Carradine.

Aquest mes tan especial en què comença l’estiu, el dedicarem a revisar pel·lícules espanyoles sobre delinqüència juvenil. Títols que van marcar el final dels anys setanta i el principi dels vuitanta, una sèrie de pel·lícules anomenades “de quinquis”. 
Aquest diumenge veurem Deprisa, deprisa, de Carlos Saura, Navajeros, d’Eloy de la Iglesia i la saga complerta de Perros callejeros, de José Antonio de la Loma. Personatges com el Torete, el Jaro o el Vaquilla, seran els protagonistes de les pròximes setmanes del Sala B, coincidint amb l’exposició que te lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i que es titula “Quinquis dels 80”.
El cicle té molt de document. La majoria dels actors, molts d’ells interpretant-se a si mateixos, van morir víctimes de les drogues, o a mans de la policia, abans de complir els 30 anys.
Existeix un cas que trenca la norma: el de Juan Carlos Delgado, àlies “El Pera”, un nen que als 9 anys liderava una colla que robava cotxes i botigues. Després de passar per tot tipus de reformatoris, va anar a parar a la Ciudad Escuela de los Muchachos on es va reformar totalment. Ell mateix va col·laborar recentment en el guió d’una pel·lícula sobre la seva vida i va ensenyar a conduir  el nen que l’interpreta.
La mirada cinematogràfica sobre el fenomen de la delinqüència juvenil és diferent segons el realitzador. Per començar el cicle la mirada d’un mestre: Carlos Saura, que el 1981 va dirigir Deprisa, deprisa, guanyadora de l’Ós d’Or del Festival de Berlín. Saura combina les malifetes d’una colla de joves d’un barri marginal de Madrid, amb la història d’amor que viuen els dos protagonistes.
La pobresa als barris marginals de les grans ciutats i com conseqüència la delinqüència juvenil, no era un tema nou per Saura. Ja l’havia tractat, vint anys abans, a la seva primera pel·lícula: Los golfos. Deprisa, deprisa se situa entre Mamá cumple cien años, que tancava el tema de la Guerra Civil i les seves conseqüències, i Bodas de sangre, primera incursió en el gènere musical.
El protagonista del film, José Antonio Valdelomar, interpreta, en certa manera, el seu propi paper a la vida.  No va fer cap pel·lícula més. Va morir de sobredosi el 1992. La musica de Lole y Manuel, Los Chunguitos i Los Marismeños i la fotografia de Teo Escamilla són part important d’aquesta pel·lícula bàsica en el tema que tractem.

Aquesta nit a Perpinyà 70, Vixen! de Russ Meyer.

Després de Faster Pussycat! Kill! Kill! de la setmana passada, saltem 3 anys, fins al 1968. Per començar, cal dir qui és Vixen, una jove voluptuosa que té un insaciable desig sexual. Almenys, això és el que deien les sinopsis de l’època. I el terme “Vixen” va donar peu a altres paraules com “supervixens” o “megavixens” que són també títols d’aquest singular director.
El cinema de Russ Meyer no té comparació amb cap altre intent de cinema eròtic o pseudo-eròtic del segle XX. Mai sabrem si l’humor que desprenen les imatges estava introduït expressament pel director o si les tòrrides escenes, per exemple, a les dutxes, volen ser o no una paròdia d’altres imatges semblants que han farcit el cinema de baixa qualitat.
La història importa molt poc : dues parelles es dediquen durant un cap de setmana, entre d’altres coses, a la pesca al Canadà. Naturalment, apareix un membre de la Policia Muntada i un amic de raça negra amb una mirada que pot recordar la de Sidney Poitier. I, com sempre, cal no pendre’s seriosament  res que no sigui una celebració informal dels volums femenins i una vetllada sàtira  de la pornografia.
El prestigiós crític de Chicago, Roger Ebert, va donar la seva benedicció en un article del febrer de 1969 qualificant Vixen! com un títol que feia història en un nou gènere de cinema que ell mateix batejava com a “skin-flick”. Difícil de traduir. Aproximadament “porno suau”. I això sí, molt divertit.

Avui a Última Sessió una història basada en fets reals, El precio de la verdad.

És curiós l’afany que tenen molts productors en destacar aquestes quatre paraules: “basat en fets reals”, com si això fos garantia de seriositat. Tanmateix, en aquest cas, sí val la pena subratllar-ho perquè veurem la història de Stephen Glass, un jove i prometedor periodista de Washington que el 1998 va caure en desgràcia en descobrir que s’inventava molts dels seus reportatges. De fet, el títol original, “The shattered glass”, és a dir “El vidre trencat”, fa un joc de paules amb el cognom del periodista. L’article que va fer esclatar definitivament l’escàndol describia detalladament  com un jove pirata informàtic extorsionava una companyia de software. Tot inventat. Aquest fet va ser objecte d’una peça de la revista “Vanity Fair” en la qual s’explicava com el jove periodista havia arribat al cim professional per acabar caient a l’infern mediàtic. La premsa nordamericana es va dividir al jutjar la pel·lícula. Des de la publicació “Rolling Stone” es va dir que no s’aprofondia prou en Glass com a personatge, però que en canvi era pura dinamita pel que fa al retrat del periodisme de finals del segle XX. Per part seva, “The New York Times” puntualitzava que no solament es parlava de periodisme, sinó de la política i les normes de conducta en altres terrenys. I va ser inevitable fer comparacions amb “Tots els homes del president” dins d’aquest subgènere que formen les pel·lícules sobre els professionals del periodisme.
L’actor que interpreta Stephen Glass, és Hayden Christensen, ben conegut per fer el paper de Annakin Skywalker en dos títols de la nissaga Star Wars. L’hem vist també a Les verges suïcides de Sofia Coppola o Aprendiz de caballero. I no ens passa inadvertit que veiem habitualment el seu rostre a moltes imatges publicitàries.
Christensen té excel·lents companys de repartiment com Peter Sarsgaard i Chloe Sevigny, però el gran actor que hi ha darrera de la pel·lícula era el propi Stephen Glass.