Comencem l’any amb Jim Jarmusch, un dels noms més destacats del Cinema Independent Americà. Durant el mes de gener veurem quatre pel·lícules de la seva primera època: Estranys al paradís, Bajo el peso de la ley, Mystery Train i Noche en la tierra’.

El cinema de Jim Jarmusch està molt influenciat pel cinema europeu. En les antípodes d’altres directors americans, com Tarantino, format en les pel·lícules d’acció de sèrie B. Jarmusch és un realitzador cultivat. Després d’estudiar Literatura Americana i Anglesa a la Universitat de Columbia de Nova York, als 22 anys s’instal·la a París i es fa assidu de la Cinemateca, on descobreix autors com Godard, Ozu o Bresson. De retorn a Amèrica, als 26 anys, realitza el  primer llargmetratge, ‘Vacances permanents’, aconsellat per Wim Wenders, el seu mentor.
A més del cinema Jarmusch té una altre passió: la música. Ell mateix va fundar un grup de ‘new wave’ en el qual cantava i tocava els teclats. Sempre que pot demana als seus amics musics que col·laborin en els seus films, ja sigui com a autors o com a actors. Tom Waits, John Lurie, Iggy Pop o Neil Young són alguns d’ells. Sobre aquest últim, Jarmusch va realitzar un excel·lent documental, El año del caballo, centrat en la gira europea de Young amb el seu grup Crazy Horses. L’aspecte físic de Jarmusch, amb el cabell prematurament blanc i una mirada desenfocada, és com el seu cinema: independent, fora de tota norma i amb un toc de misteri.
Estranys al paradís, la segona pel·lícula de Jarmusch, es divideix en tres capítols. En el primer, situat a Nova York, coneixem els tres protagonistes: el Willie, un hongarès instal·lat a Amèrica; l’Eva, la seva cosina que acaba d’arribar d’Hongria; i l’Eddie, el seu amic americà.
En el segon, situat a Cleveland, comença un viatge per carretera que finalitza a les costes de Florida, on té lloc un desenllaç original i inesperat.
Amb reminiscències del Jules et Jim, de Truffaut, Jarmusch no es contenta a descriure la relació entre dos homes i una dona, sinó que analitza l’adaptació dels immigrants a Amèrica: el menjar ràpid, l’idioma, la manera de vestir i els nous costums.
El paper del Willie esta interpretat pel músic americà John Lurie, col·laborador  indispensable en les primeres pel·lícules de Jarmusch.
Posseïdor d’un físic excepcional, John Lurie es també l’autor de la banda sonora del film.
L’estupenda fotografia en blanc i negre és obra de Tom DiCillo, un altre nom a tenir en compte a l’hora de parlar de Cinema Independent Americà.
Confio que entrin en la particular manera de fer cinema de Jim Jarmusch i li perdonin els excessius fosos en negre, mètode que ja no utilitza en la seva tercera pel·lícula: Bajo el peso de la ley, que veurem la pròxima setmana.

Per concloure el cicle que hem anomenat Pares i fills aquest dissabte  veurem Martin (Hache), una coproducció entre Espanya i Argentina dirigida per Adolfo Aristarain.

És una pel·lícula molt dura, un drama psicològic que ens parla de relacions entre persones de diferents generacions. L’autor de Un lugar en el mundo ens ofereix la seva obra més personal i arriscada, que té molt d’autobiogràfica. Aristarain busseja en les profunditats de l’ànima humana per mostrar-nos els sentiments més ocults. Martin (Hache) és d’aquelles pel·lícules que no s’obliden fàcilment.
En els primers quinze minuts se’ns presenten els quatre personatges de la història. Un director de cine, introvertit i tancat en el seu món que és feliç escoltant musica clàssica mentre es fuma un porro; la seva amant, molt més jove que ell, consumidora de cocaïna; el seu únic amic, un actor homosexual i provocador que és com la veu de la seva consciència, i un fill adolescent que es diu Martín, com ell, però a qui tothom coneix com a Hache, per diferenciar-los. L’hac muda del seu nom és una metàfora d’ell mateix. Rebutjat per la seva mare i anul·lat pel seu pare el noi contempla el món dels adults pensant que la seva vida és com una hac, que no serveix per res.
Quatre actors en estat de gràcia donen vida als personatges del drama. Federico Luppi, amic i col·laborador de Aristarain en moltes ocasions, és l’eix central de la pel·lícula. Aquest immens actor argentí, habitual del cinema espanyol, és l’alter ego del director. Només ell podia interpretar aquest paper amb tanta credibilitat. Va guanyar la Concha de Plata al Millor Actor en el Festival de Cine de Sant Sebastià.
Juan Diego Botto,  descobert a Historias del Kronen, va donar l’impuls definitiu a la seva carrera amb la interpretació d’Hache. Eusebio Poncela fa seu el personatge de Dante, sense caure en la caricatura. Va rebre el Premi Sant Jordi al Millor Actor de l’Any. Per últim, Cecilia Roth, actriu habitual d’Almodóvar, guanyadora del Goya per la seva interpretació a Todo sobre mi madre, es despulla anímicament davant la càmera. El seu esforç va ser recompensat amb un segon Goya i amb el Premi Sant Jordi.

Una historia del Bronx, una pel·lícula que va dirigir Robert de Niro el 1993 i que va captivar la crítica i el públic de tot el món.

Aquesta és una història basada en fets reals, tal com va explicar el seu autor, Chazz Palminteri: “Quan jo era un xaval, vaig veure un home que li disparava a un altre davant meu. Primer vaig pensar que s’havien barallat al pàrquing que hi havia davant de casa meva, però no vaig descobrir mai les autèntiques raons d’aquest crim.�
Palminteri va escriure aquesta història centrada en el personatge del seu pare, un home modest que volia per al seu fill una vida millor de la que ell havia tingut. I ho va fer fugint dels estereotips de bons i dolents de la comunitat italoamericana que, per exemple, hem vist a pel·lícules de Martin Scorsese com Uno de los nuestros, en què el personatge interpretat per Robert de Niro era fonamental.
La senzillesa i la sensibilitat amb què el mateix De Niro va abordar aquesta Història del Bronx, va ser reconeguda molt especialment per la crítica espanyola. Recordem algunes de les coses que es van dir al juliol de 1995 quan la pel·lícula es va estrenar, amb un cert retard, al nostre país.
El desaparegut �ngel Fernández-Santos deia a El País: “És tant una lliçó de cinema com una lliçó d’ètica; tot es mou sobre el fil d’una mirada amistosa en aquest univers urbà que De Niro i Palminteri van viure durant la seva infantesa.�
Lluís Bonet-Mojica escrivia a La Vanguardia: “La pel·lícula parla de la innocència perduda, la del jove protagonista. La llei del carrer no permet que sigui un delator. Participa en maniobres molt tèrboles dels seus companys italoamericans contra la comunitat negra, tot i que ell s’ha enamorat d’una jove de color. De Niro ho explica tot sense pretensions ni estridències.�
Una historia del Bronx va ser primer un breu monòleg interpretat pel seu autor, Chazz Palminteri. No va trigar gaire a convertir-se en una peça teatral de més envergadura que va exhaurir entrades durant quatre mesos a Broadway, i nou més a Los Angeles. Van ploure ofertes per convertir-la en pel·lícula, que va acabar en mans de Tribeca, la productora de De Niro, que es va reservar el personatge que corresponia a Palminteri, que finalment va fer el paper de Sonny, el cap de la màfia del barri. A la producció trobem també el nom dels italians Mario i Vittorio Cecchi Gori… i el de Silvio Berlusconi. Tots tenim un passat, de vegades, millor que el present.

Aquest dissabte, continuant amb el cicle que hem anomenat Pares i fills, veurem El hijo, cinquena pel·lícula dirigida pels realitzadors belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne, dos germans ben avinguts que sempre treballen junts.

La pel·lícula es pot emmarcar dintre de la corrent de cinema social realista europeu, que tindria a Ken Loach com a màxim representant. L’estil dels germans Dardenne també ens pot fer pensar en Los lunes al sol, de Fernando León de Aranoa, un cine real com la vida mateixa, que ens parla de gent normal i del seu entorn laboral. Pel fet d’estar rodat amb càmera a mà, so directe i un to de documental, El hijo també ens pot recordar els films del moviment Dogma.
La història és senzilla: Olivier és un fuster que dóna classes en un centre de reinserció social per a joves problemàtics. L’arribada de Francis, un adolescent callat i indefens que sembla amagar alguna cosa, trasbalsarà la vida d’aquest home solitari. L’argument ens té reservada una sorpresa cap al final, que donarà raó al títol i farà pujar la intensitat dramàtica del film.
Olivier Gourmet és el gran protagonista del film. Per la interpretació d’aquest home solitari, nerviós i enigmàtic va guanyar el Premi al Millor Actor en el Festival de Canes. La càmera, nerviosa com ell, el segueix per tot arreu. La seqüència del cotxe és realment admirable i ens fa pensar en quin lloc estava situada. La interpretació del jove Morgan Marinne també va ser molt aplaudida.
Els germans Dardenne, autors de molts documentals i d’un film molt estimable que es deia La promesa, van ser reconeguts com a autors a partir de Rosetta, pel·lícula sobre els problemes laborals i afectius d’una noia jove que va guanyar el gran premi del Festival de Canes: la Palma d’Or.
El hijo és una pel·lícula de sentiments, que parla de les relacions humanes i del dia a dia de persones treballadores que, per una raó o altra, no tenen  clar el seu futur.
 

Paolo Sorrentino, una de les figures del cinema italià actual, fa una espectacular dissecció d’un dels polítics més inquietants del segle xx, Giulio Andreotti. Toni Servillo es posa en la pell de l’enigmàtic polític italià.

La pel·lícula ens apropa a una de les figures més controvertides de la política italiana, el que va ser cap de govern en set ocasions, Giulio Andreotti. Narra les presumptes relacions d’Andreotti amb la màfia siciliana, delictes pels quals va ser processat en els anys 90 i absolt per falta de proves.
Estem davant d’una perfecta mostra de cinema polític. La vida d’un senador vitalici, amb aires de ‘capo’ de la cosa nostra, que es rodeja de súbdits, personatges, tots ells, presentats amb rètols i àlies, com una perfecta família criminal. Un continu suspens s’apodera de l’espectador, incrementat per un neguitós muntatge i un temps dramàtic perfectament estructurat. I com no, un gran personatge necessita d’un gran actor, i Toni Servillo borda el seu paper. Un treball difícil, un home que es presta gratament a la caricatura, i gràcies al bon treball de l’actor, el resultat és tot el contrari. Aquesta pel·lícula, juntament amb Gomorra, ens mostra el bon estat de salut del nou i emergent cinema italià.

Nora Jones debuta en el cinema amb el primer llargmetratge de Wong Kar-Wai rodat en anglès. Una pel·lícula que va obrir el Festival de Canes i que va deixar un bon gust de boca entre la crítica.

Una jove comença un viatge espiritual a través d’Amèrica per intentar la recerca de l’amor verdader. En el camí, emmarcada entre el màgic paisatge urbà de Nova York i les espectaculars vistes de la llegendària Ruta 66, la jove es trobarà amb una sèrie d’enigmàtics personatges que la intentaran ajudar en la seva recerca.
Estem davant d’una magnífica pel·lícula. La mirada d’un director que creu per sobre de tot que el cor dels éssers humans està fet per estimar, sense cinisme, tot i la natura miserable que ens acostuma a acompanyar. Aquesta pel·lícula es més esperançadora que les anteriors. Estima els seus personatges com pocs directors ho saben fer, els compren, els dóna allò que necessiten, i el més important, fa que l’espectador senti el mateix per ells. Ha escollit un repartiment espectacular, on tots han donat el millor de si mateixos, i és d’admirar l’espectacular debut de Norah Jones. I com tota pel·lícula de Wong Kar-Wai, i centrant-nos específicament en aquesta, el film és un seguit d’imatges expressives plenes de colors que cobren vida, composicions quirúrgicament acurades acompanyades d’una banda sonora perfectament escollida, la comunió perfecte entre el so i la imatge. No em sabut ser gens objectius, ho sabem, però es que és una pel·lícula imprescindible. 

Agatha Christie ens convida a pujar a l’Orient Express on, naturalment, hi haurà una víctima i… algun assassí. Asesinato en el Orient Express és una de les novel·les més populars de la famosa escriptora britànica i aquesta adaptació cinematogràfica, que va fer Sidney Lumet el 1974, és segurament la més taquillera de totes les aventures fílmiques del mític detectiu Hercules Poirot.

Aquí Poirot és per primera i única vegada Albert Finney, en una caracterització molt diferent d’aquella altra que tenim més assimilada: la de Peter Ustinov. És curiós, per cert, que Sidney Lumet recuperés Albert Finney l’any passat per al paper del pare de Antes que el diablo sepa que has muerto, un dels títols més celebrats de la passada temporada.
Finney-Poirot es troba davant d’un misteri aparentment insondable: Qui ha assassinat Mr. Ratchett, un milionari americà malcarat, que viatja amb escorta, a un dels trens més luxosos que han existit… i que encara existeix? Aquest és el personatge interpretat per Richard Widmark, que va començar sent un dels dolents més odiosos del cinema per acabar sent una figura respectada per tothom fins a la seva mort, l’any passat, als 93 anys.
Els sospitosos són tan nombrosos com carismàtics. Fins i tot els podem esmentar per ordre alfabètic: Lauren Bacall, Martin Balsam, Ingrid Bergman, Jacqueline Bisset, Jean Pierre Cassel, Sean Connery, John Gielgud, Wendy Hiller, Anthony Perkins, Vanessa Redgrave i Michael York. Difícilment s’ha pogut reunir un repartiment més ple d’estrelles, on era difícil destacar-ne una sola, encara que l’Acadèmica de Hollywood va triar per donar-li un tercer Oscar, després dels de Luz que agoniza i Anastasia, a Ingrid Bergman. Ella és una missionera sueca que sempre té la Bíblia a les mans, fet que no la fa menys sospitosa que els seus companys de viatge. Per cert, la pel·lícula va tenir cinc candidatures més a l’Oscar, inclosa una per Albert Finney.
Des d’un punt de vista molt exigent, Asesinato en el Orient Express és purament una recreació nostàlgica amb sentit de l’humor i una ambientació molt acurada que no estalvia efectes de boira i de fum per fer-nos oblidar que tot està rodat en estudi.
Si no fos perquè s’ha abusat tant de la paraula glamur, s’hauria de dir que aquesta pel·lícula, encara avui, continua sent glamurosa. I si repassem publicacions del 1974 podem recordar la seva apoteòsica estrena a Londres, a Leicester Square, on la reina Isabel va anar saludant moltes de les estrelles que van fer aquell viatge…

Continuant amb el cicle que hem anomenat Pares i fills aquest dissabte veurem Harry i fill, dirigida i protagonitzada per Paul Newman. La veurem doblada en català. El pròxim dia 26 es compliran tres mesos de la mort d’aquest actor tan estimat per tots.

De les cinc pel·lícules que va dirigir, Harry i fill és la més personal, la més autobiogràfica. En certa manera és un homenatge al seu propi fill, mort de sobredosi cinc anys abans, i amb qui no tenia una bona relació. 
El protagonista és un obrer de la construcció que no ha superat la mort de la seva dona i es queda sense feina per motius de salut. Tothom l’estima encara que tingui un caràcter molt fort. Un paper ideal per a un Newman en plena forma, als seus 59 anys. El seu fill adolescent no s’assembla de res al pare. És molt simpàtic i somnia a convertir-se en escriptor. La relació entre ells passarà per diferents etapes, i cap el final arribaran els moments més emotius. Newman ens mostra a la pantalla el que no va poder viure a la realitat.
En el paper de fill, Robby Benson, que aporta la seva vitalitat i sap estar a l’alçada d’un mite com era Paul Newman.
Joanne Woodward no hi podia faltar. Interpreta un paper secundari, però gustós: és la dona que ensenya a parlar els lloros. 
Durant 50 anys Joanne Woodward i Paul Newman van formar la parella més sòlida de Hollywood, dintre i fora de la pantalla. Es van conèixer durant el rodatge de El largo y cálido verano.
Dos anys després de Harry i fill, Paul Newman va interpretar El color del dinero, dirigit per Martin Scorsese, i per fi, als 61 anys, i desprès de set nominacions, va aconseguir l’Oscar al Millor Actor. Newman va ser un cas excepcional de permanència en el cine de Hollywood i el seu físic sempre el va acompanyar.
Al començament se’l va promocionar com un doble de Marlon Brando, un més entre els joves rebels que van envair les pantalles durant els anys cinquanta.
Potser no va ser un actor genial, com Brando, però va saber encarrilar la seva carrera amb intel·ligència i tenacitat. Més de cinquanta pel·lícules ho confirmen.
A més d’actor i director Newman també va ser una gran persona, sempre interessat per la defensa de les llibertats i les causes solidàries. Harry i fill és una pel·lícula que desprèn humanitat. En papers secundaris veurem un jove Morgan Freeman i una embarassada Ellen Barkin. La música és de Henry Mancini.
 

Nadie conoce a nadie, que es va estrenar a finals de novembre de 1999, és el primer llargmetratge de Mateo Gil, coguionista juntament amb Alejandro Amenábar de Tesis, Abre los ojos o Mar adentro. Gil ja comptava amb una llarga experiència en el món dels curtmetratges. Amb un d’ells, Allanamiento de morada, va guanyar una infinitat de premis. Un dels protagonistes era Eduardo Noriega, un altre nom vinculat per amistat i per feina amb el món d’Amenábar.

Nadie conoce a nadie se centra en dos personatges, Simón, que fa la secció de mots encreuats per a un diari de Sevilla, i el seu company de pis, a qui tothom anomena Sapo i que és professor d’anglès.
Una trucada amenaçadora que obliga Simón a incloure una paraula concreta en un dels seus mots encreuats acabarà desembocant en una cadena d’atemptats quan és a punt de celebrar-se l’última Setmana Santa del segle XX.
Setmana Santa a Andalusia! Una tradició i uns rituals que volen poca broma. Per aquesta raó, les escenes en què tenen un protagonisme molt poc religiós els passos de la Setmana Santa sevillana, van haver de ser filmades en altres localitats, per exemple Carmona, per evitar el rebuig de les confraries i l’amenaça de boicotejar la pel·lícula.
Mateo Gil va voler vendre la seva ‘opera prima’ amb referències al desencant d’una generació al voltant dels 30 anys. Va dir literalment que “volia reflectir les vivències d’aquells que consideren que tot el que passa al seu voltant es eventual: la casa, els amics, la feina i fins i tot els sentiments�. D’aquí el joc gairebé diabòlic que ens presenta Nadie conoce a nadie i que l’espectador haurà d’anar descobrint de mica en mica.
El guió de Mateo Gil està inspirat lliurement en una novel·la de Juan Bonilla. Bona part dels exteriors es van rodar a l’illa de La Cartuja, que havia estat seu de l’Exposició Universal de 1992, i els interiors es van filmar a Madrid, ja que Sevilla no té una infraestructura cinematogràfica que ho permeti.
I atenció al repartiment, perquè els quatre noms que l’encapçalen avui són figures molt cotitzades. Per part d’ells, Eduardo Noriega i Jordi Mollà, que han fet el salt a produccions rodades en anglès. I elles són Natalia Verbeke i Paz Vega, que ja pot presumir també de la seva carrera internacional.
Nadie conoce a nadie va ser un èxit a cavall entre 1999 i l’any 2000.  Avui podrem saber perquè…

Sempre ens hem resistit a traduir el títol de Belle de jour com a Bella de día, i és que sona tan bé en francès.

Per qüestions de censura aquesta pel·lícula, rodada el 1967, no es va estrenar aquí, a Barcelona, fins al mes d’abril de 1975. Va ser al desaparegut cinema Arcadia del carrer de Tuset, on les estadístiques recorden que durant la primera setmana d’exhibició va omplir en totes les sessions el 100% de l’aforament.
Aquesta dada purament anecdòtica és ben significativa de la morbositat que despertava aquesta Belle de jour, una jove dama burgesa i no massa satisfeta de les prestacions del seu marit, que de tant en tant es convertia en una pupila més d’un bordell de luxe on els clients podien demanar les coses més insòlites.
Buñuel va adaptar una novel·la que va escriure el 1927 Joseph Kessel, periodista i escriptor francès que va néixer a l’Argentina el 1898. Un text escrit amb un estil cosmopolita i lleugerament superficial, molt propi de l’època. Buñuel, com sempre, va portar la novel·la al seu terreny amb moments onírics, d’altres surrealistes, fins i tot, elements de cinema fantàstic o referències a clàssics de l’erotisme, com la Història de ‘O’, del Marquès de Sade.
El nom de Belle de jour és Severine, una Catherine Deneuve ideal per al personatge, amb la seva mirada inescrutable, el somriure glaçat i una rebotiga plena de sensualitat. Buñuel deia que trobava en ella un rostre amb el qual es podia treballar com el terrissaire ho fa amb el fang: donar-li forma a voluntat. I això va quedar ben palès quan tres anys més tard, el 1970, Don Luis va transformar Deneuve en la Tristana de Pérez Galdós.
Es poden trobar dos antecedents en la filmografia de Buñuel respecte a Belle de jour. La pel·lícula mexicana titulada senzillament Él i la primera que va rodar en estudis francesos, Le journal d’une femme de chambre, amb Jeanne Moreau, un títol que va contribuir al prestigi internacional del fill predilecte de Calanda.
Recordem els noms que acompanyaven Deneuve en aquesta Belle de jour: Jean Sorel, Michel Piccoli, Genevieve Page, Françoise Fabian, Pierre Clementi i un impagable Francisco Rabal parlant a la versió original en un francès tan divertit com macarrònic. Ah! I l’actor oriental Iska Khan en el paper d’un client portador d’una misteriosa capseta de la qual no coneixerem mai el contingut.