Avui a “Barcelona…i acció” veurem ‘El crimen del cine Oriente’ protagonitzada per Pepe Rubianes i Anabel Alonso. Dirigida el 1997 pel cineasta barceloní Pere Costa, especialista en cinema criminal, que es va basar  en un fet real per escriure el guió. ‘El crimen del cine Oriente’ ens transporta a la València dels anys cinquanta, encara que va ser rodada al barri del Poblenou de Barcelona.
El 1997 Pepe Rubianes triomfava en la que seria la seva segona casa: el teatre Capitol de la Rambla. Feia vuit anys que el popular cinema Capitol, anomenat can Pistoles, s’havia convertit en teatre.
Pepe Rubianes va trobar el lloc ideal per treballar: al centre de la ciutat i molt a prop del seu estimat bar Raval, on anava cada nit quan acabava la funció.
Durant molts anys va omplir la sala d’espectadors, de totes les edats, que volien passar-ho bé i riure de forma intel·ligent.
El pròxim 1 de març es complirà un any de la mort de Pepe Rubianes, un còmic irrepetible que, com comprovarem a la pel·lícula, també va ser un gran actor dramàtic. Sense deixar de ser ell mateix crea un personatge molt allunyat de la seva personalitat…i a més coix.
‘El crimen del cine Oriente’ és un passeig pel cinema dels anys cinquanta, un homenatge a aquelles pel·lícules i als cinemes de barri de programa doble.
En els programes dobles dels anys cinquanta sempre es colava alguna pel•lícula de Juanita Reina o Lola Flores, però la gent el que volia era cinema americà. Va ser una dècada de grans títols.
El Casino de l’Aliança de Poblenou es va convertir en el cinema Oriente, que és on passa la major part de la pel·lícula. Tothom volia veure ‘Lo que el viento se llevó’ que, per fi, el mes de novembre de 1950 es va estrenar al cinema Windsor Palace de la Diagonal, amb deu anys de retard.
A més de Pepe Rubianes i Anabel Alonso, que està magnifica, també veurem Josep M. Pou com el propietari del cine, Marta Fernández Muro com la taquillera o Joan Dalmau com el projeccionista.

Aquest divendres a “Barcelona…i acció” veurem “La cripta”, un relat de misteri basat en la novel·la “El misterio de la cripta embrujada” d’Eduardo de Mendoza. La va dirigir Cayetano del Real el 1981, l’any que Barcelona va viure l’atracament més important de la seva història: l’assalt al Banc Central de la plaça de Catalunya. Era un 23 de maig, tres mesos després del cop d’Estat del tinent coronel Tejero. Dintre del banc es trobaven 263 hostatges, entre clients i treballadors, que els GEO van alliberar en una operació digna d’una superproducció de Hollywood. Els vianants que ho van viure en directe no donaven crèdit al que veien.
El Banc Central es actualment la botiga de roba Sfera, i el Vizcaya, situat al seu costat, és el Hard Rock Café. Les cadires de la Rambla també han desaparegut.
Barcelona ja s’havia desinflat de l’eufòria postfranquista, però a la ciutat continuaven passant coses. Al Teatre Romea, del carrer de l’Hospital, Dagoll Dagom hi estrenava la ‘Nit de Sant Joan’, amb cançons de Sisa. Bruce Springsteen actuava l’1 de març al Palau d’Esports, per primera vegada a Barcelona. Aquell any el Barça guanyava la Copa del Rei, per 3 a 0 davant de l’Sporting, amb dos gols de Quini, que tres mesos abans havia estat segrestat.
“La cripta” està protagonitzada per José Sacristán, que ens ofereix una de les seves millors actuacions, interpretant un petit delinqüent que acaba de sortir del psiquiàtric i es converteix en un detectiu agut i entranyable.
Les localitzacions són variades, la primera part es va rodar a la part baixa de la ciutat: la Rambla, carrer d’Escudellers i carrer Blanqueria, al barri del Born. La segona a Sant Gervasi i Pedralbes, que es on figura que està situat el col·legi de monges del qual desapareixen unes nenes. Rafaela Aparicio és la mare superiora.
El director de producció va ser Paco Poch i, entre els actors, hi trobem la flor i nata del cinema i el teatre català: Marta Molins, Arnau Vilardebó, Mario Gas, Carlos Lucena, el recordat Jaume Sorribas, Carles Velat i una joveneta Assumpta Serna. “La cripta” es va estrenar al cinema Catalunya i es va mantenir tres mesos en cartell.

Aquí teniu el trailer original de ‘La llavor del diable’, pel·lícula que projectarem el dissabte al nostre espai ‘Nit de por’.

Aquest divendres a ‘Barcelona…i acció’ veurem un film considerat clàssic: ‘Los atracadores’, del realitzador barceloní Francesc Rovira-Beleta. Es va estrenar l’any 1962; el de la gran nevada.
Barcelona es va despertar el dia de Nadal coberta de neu. Una nevada com no s’havia vist mai. Els esquiadors van aprofitar per pujar en metro fins a l’estació d’avinguda Tibidabo per, tot seguit, baixar el carrer Balmes esquiant. Durant uns dies la ciutat va ser dels vianants. La gent es passejava pel mig del passeig de Gracia o la Diagonal.
La neu va agafar a Rovira-Beleta en ple rodatge de ‘Los Tarantos’, i es va haver d’improvisar un guió nou per tal de continuar la filmació.
Era la primera vegada que es rodava una pel·lícula al barri del Somorrostro de Montjuïc, lloc a on havia nascut la gran Carmen Amaya, protagonista del film. Seria la seva ultima pel·lícula, ja que poc després moria a Begur.
‘Los Tarantos’ va descobrir un jove Antonio Gades ballant a la Rambla, en una seqüència que ja és mítica.
El 1962 també va ser l’any que va morir Marilyn, títol d’una novel·la de Terenci Moix. El cinema era l’únic refugi per evadir-se de la mediocritat ambiental. En l’elegant Windsor Palace de la Diagonal s’estrenava ‘Rebelión a bordo’, amb Marlon Brando, la gent passava set quan anava al cinema Urgell a veure ‘Lawrence de Arabia’ i molta por si s’atrevia a entrar al Fantasio a veure ‘Psicosi’. Kubala debutava com entrenador del Barça, Josep Guardiola, el cantant, guanyava la 4a edició del Festival de la Cançó Mediterrània i Montserrat Caballé debutava al Gran Teatre del Liceu. ‘Los atracadores’ ens situa en aquella època tan llunyana i ens recorda llocs entranyables que ja no existeixen, com el cinema Liceu, del barri de Sants, que va aguantar fins al 1989, a on té lloc una de les seqüències bàsiques del film; o els populars magatzems Capitolio del carrer Pelai.   
El 1962 també va ser l’any de la visita del Generalísimo, que va arribar per mar, en una motora, al més pur estil James Bond. Al port l’esperava el batlle de Barcelona, el seu fidel Josep M. de Porcioles.
Els tres joves protagonistes de ‘Los atracadores’ estan interpretats per Manuel Gil, Julián Mateos i el francès Pierre Brice. També veurem Enric Guitart, en el paper de pare i  María Asquerino en el de la seva amant. Els interiors van ser rodats als  estudis Orphea de Montjuïc, que aquell mateix any desapareixien per culpa d’un misteriós incendi.  Va guanyar el Premi Sant Jordi a la millor pel·lícula espanyola de l’any, encara que la gent no va respondre massa en el moment de la seva estrena, al cinema Windsor, que la va projectar només durant 24 dies.

Comencem un programa nou a BTV. L’hem anomenat “Barcelona…i acció”. Cada divendres a aquesta mateixa hora tindrem ocasió de revisar una pel·lícula rodada a la nostra ciutat, i també procurarem apropar-nos a l’època de la seva filmació, per comprovar els canvis que ha experimentat Barcelona amb el pas del temps.
Avui per començar veurem “Bilbao”, segona pel·lícula en la filmografia del cineasta barceloní Josep Joan Bigas Luna. La va rodar el 1978, època de canvis a tots nivells, politics i vitals. Barcelona vivia el post franquisme amb il·lusió i ganes de festa, però també reivindicant els seus drets.
Tarradellas torna a Catalunya.Les Rambles bullien dia i nit. El pintor Ocaña es passejava transvestit provocant els vianants. Era l’època de la sala Zeleste del carrer Argenteria, a on actuaven Sisa i Pau Riba, del Saló Diana del carrer Sant Pau, de la creació del Teatre Lliure i de les Jornades Llibertaries del parc Güell.La gent es manifestava demanant Llibertat d’Expressió i la derogació de la Llei de Perillositat Social. Juanjo Puigcorbé demostrava no tenir complexes passejant-se despullat per Barcelona, en una seqüència de “L’orgia” de Francesc Bellmunt. Al cinema Capsa, del carrer Aragó feien “La bête”, pel·lícula prohibida fins a les hores. Al cinema Novedades la gent feia cua per veure “El último tango en París”, el mateix que passava al Palacio del Cinema a on havien estrenat “Fiebre del sábado noche”.
Dos cineastes barcelonins debutaven aquell any: Gonzalo Herralde amb “El asesino de Pedralbes” estrenada al cinema Balmes, i Ventura Pons amb “Ocaña, retrat intermitent”, estrenada al cinema Maldá.
Els joves de les parts altes de la ciutat s’ho passaven d’allò més bé ballant a les discoteques del carrer Tuset.
Bilbao es el nom d’una prostituta que treballa al Panams, un local al final de les Rambles que encara existeix, però al film també recuperem llocs desapareguts
ja fa temps, com l’Avinguda de la Llum o els magatzems Sepu. Bigas Luna ens submergeix en una Barcelona de llums de neó, però a la vegada fosca i retorçada, com la ment del protagonista.
L’Avinguda de la llum, tancada des de fa molts anys sense motiu aparent, era una avinguda plena de botigues, amb olor a metro. Tenia l’únic cinema al mon situat sota terra.En els magatzems Sepu, al principi de les Rambles, es podia trobar quasi de tot. Els locals del carrer Escudellers i del principi de les Rambles  eren visitats pels  barcelonins més agosarats amb ganes de viure emocions fortes.
Bilbao està protagonitzada per Isabel Pisano, Àngel Jové i María Martín. Produïda per Pepón Coromina va significar un punt i apart en el cinema espanyol que s’havia fet fins el moment. Es va estrenar al cinema Maryland, de la Plaça Urquinaona amb gran èxit. Va aguantar tres mesos en cartell.

L’últim diumenge de l’any i per tancar el cicle que hem dedicat a l’actor Alain Delon, veurem ‘El silencio de un hombre’, un petit clàssic del cinema negre europeu que va dirigir Jean-Pierre Melville el 1967. Melville estudia, i ens presenta, la personalitat d’un assassí a sou. Un home clarament esquizofrènic que intenta separar la vida privada de la professional, sense arribar a aconseguir-ho. Una gran interpretació d’Alain Delon que estava al cim de la seva carrera. Tenia 32 anys i ja havia fet més de vint pel•lícules, entre elles ‘A pleno sol’, ‘Rocco i els seus germans’, ‘El eclipse’ o ‘El gatopardo’.
 Si la primera pel·lícula de gàngsters nord-americana del cinema sonor va ser ‘Scarface’, el cinema negre europeu va tenir un començament brillant amb ‘Rififi’, títol mític que va generar infinitat d’imitacions. El realitzador francès Jean-Pierre Melville és un dels grans representants del gènere. S’havia dit d’ell que era el més francès del cineastes americans i el més americà dels cineastes francesos. La soledat és el gran tema de les seves pel•lícules, sigui qui sigui el protagonista: un assassí a sou, un policia, un confident o un guardaespatlles.
 El títol espanyol, ‘El silencio de un hombre’, no està mal pensat ja que realment el protagonista quasi no parla. L’original és ‘El samurai’. El cineasta nord-americà Jim Jarmusch va realitzar una nova versió del film, 33 anys després amb Forest Whitaker com protagonista.
Jean-Pierre Melville només va dirigir dotze pel·lícules. Va començar tard, els 30 anys, i va morir jove, els 56, d’un atac de cor. Va adoptar el nom de Melville per l’admiració que professava a l’autor de ‘Moby Dick’. Mestre del moviment de càmera i de la planificació, Melville és comparable a Kubrick pels seus coneixements tècnics. Això queda àmpliament demostrat en una de les ultimes seqüències: la persecució de Jef pels metros de París.
A ‘Círculo rojo’ Delon interpretava un personatge molt semblant al de ‘El silencio de un hombre’.
Melville va dirigir Alain Delon una vegada més, a ‘Crónica negra’, la seva pel·lícula pòstuma.
A ‘El silencio de un hombre’ veurem el debut de  Nathalie Delon, dona de l’actor en aquella època, interpretant el paper de Jane.

En una nit molt especial, una pel·lícula també molt especial a ÚLTIMA SESSIO. ‘The doors’ dirigida per Oliver Stone el 1990.
‘The doors’, el mític conjunt musical dels anys 60, li serveix a Stone per arrodonir una trilogia sobre temes directes o indirectes de la guerra del Vietnam. De fet, ve a tancar una trilogia que va començar amb ‘Platoon’ i ‘Nascut el 4 de Juliol’. És com si el polèmic director veiés en la figura de Jim Morrison el símbol d’una actitud contestatària, la defensa vital de l’amor lliure i el pacifisme.
Altres directors com Brian de Palma o William Friedkin volien dur a la pantalla el fenòmen de ‘The Doors’ però va ser finalment Oliver Stone qui va aixecar el projecte. Deia que, quan era al Vietnam,  va sentir per primer cop la veu de Morrison i que les seves cançons el van marcar profundament. Temes com ‘L.A. Woman’, ‘Riders on the storm’ i, naturalment, ‘The End’, que Ford Coppola va utilitzar de manera magistral a ‘Apocalypse Now’, formen part de la banda sonora de la pel·lícula.
Una pel·lícula discutida perquè, per alguns, era sobretot la crònica d’una decadència i desmitificava en excés la figura del cantant. I, en l’estil habitual de Stone, intentava mostrar  la violència amb uns moviments de càmera igualment violents. En definitiva, molts veien que predominava el punt de vista sensacionalista.
Un mérit indiscutible: l’elecció de Val Kilmer per fer de Morrison. Un actor de carrera irregular que aquí va recrear de manera versemblant un personatge que és a la memòria de tothom. Una interpretació que contrasta amb la presència d’una Meg Ryan que sovint dona la impressió d’anar disfressada. Si recordem que fins al 1990, ‘The Doors’ havia venut més de 45 milions de discos, hem de dir també que l’estrena de la pel·lícula va provocar que aquesta xifra encara s’enfilés més amunt.
Ja sabem que la tomba de Morrison és la més visitada al cementiri Père Lachaise de París. El mite continua viu i la pel·lícula d’Oliver Stone, per discutida i discutible que sigui, hi ha contribuït seriosament. Obrim les portes a ‘The Doors’.

Aquest diumenge comencem un cicle de pel·lícules protagonitzades per Alain Delon, un dels actors francesos més reconeguts a tot el món.
Veurem ‘Las granjas ardientes’, relat policíac basat en una novel·la de Simenon, un dels grans mestres del gènere.
Un jutge de la capital es desplaça a un petit poble de muntanya per investigar i tractar d’aclarir l’assassinat d’una dona. La intriga policíaca és una excusa per descriure els costums d’una petita comunitat que viu separada del món i a on es coneixen tots. La investigació porta el jutge a una granja habitada per un matrimoni i els seus fills. La mare de família és una dona de forta personalitat que sembla amagar algun secret. La gran actriu Simone Signoret realitza una gran interpretació donant vida a aquesta dona de camp, senzilla però intuïtiva i intel·ligent, que per damunt de tot vol mantenir la família i la granja unides.
Alain Delon i Simone Signoret ja eren actors consagrats quan van rodar la pel·lícula, el 1972. Signoret havia treballat a les ordres de Buñuel, ens havia terroritzat amb ‘Las diabólicas’ i havia guanyat l’Oscar a la millor actriu per ‘Un lugar en la cumbre’.
No era la primera vegada que Alain Delon i Simone Signoret treballaven junts. Un any abans ho havien fet a ‘La viuda Couderc’, un altre relat de Simenon portat al cine.
A ‘Las granjas ardientes’, el paisatge nevat és el que domina la pantalla. Alain Delon realitza una de les seves habituals composicions, de persona silenciosa, hieràtica i de mirada penetrant. Una interpretació molt allunyada de les que havia fet anys abans, quan era més jove, com a ‘El tulipán negro’ o ‘A pleno sol’,  molt més a prop de la de ‘El silencio de un hombre’.
En papers secundaris trobem a Renato Salvatori, fent de recepcionista de l’hotel, i una joveneta Miou-Miou, que acabava de començar.
‘Las granjas ardientes’ és un “thriller” camperol i nevat, amb una protagonista d’excepció, que espero que gaudeixin.

Aquest diumenge, per concloure el cicle anomenat ‘Petites joies, grans pel·lícules’, veurem ‘Clean’, un film molt interessant que no va arribar a estrenar-se mai als cinemes espanyols. Una ocasió per recuperar aquesta petita joia dirigida pel realitzador francès Olivier Assayas, un dels més reconeguts del cinema europeu actual. Autor de ‘Las horas del verano’, entre moltes pel·lícules que malauradament no han arribat a les nostres sales.
 ‘Clean’ ens parla de la lluita d’una dona per recuperar el seu fill. La història és simple i l’hem vista moltes vegades al cinema, però és el guió d’Olivier Assayas i la seva manera de rodar el que la fa única. Emily és una expresentadora de la MTV i actual parella d’un músic de rock ja en decadència. Comparteixen l’addicció a les drogues dures i per culpa d’això el seu món es torna cada vegada més fosc i tancat. Tenen un fill que no veuen mai i que viu amb els avis paterns. Un succés inesperat farà que Emily reaccioni intentant refer la seva vida. La primera part del film explora el món del rock des de dins, és sòrdida i realista. Un passeig pels llocs habituals: els clubs, els motels, l’alcohol i les drogues. Després el guió fa un gir i ens presenta una història de redempció i superació personal.
La protagonista de la història és l’actriu xinesa Maggie Cheung, exdona  d’Olivier Assayas amb qui ja havia treballat a ‘Irma Vep’. Maggie Cheung és una actriu molt coneguda a la Xina, a on ha protagonitzat més de 50 pel·lícules, però va ser Won Kar Wai que la va fer conèixer internacionalment gràcies a aquella joia que es deia ‘Deseando amar’. Per la seva interpretació d’Emily a ‘Clean’, va rebre la Palma d’Or del Festival de Canes.
És ella mateixa la que canta els temes del film. Tots els músics són autèntics, d’alguna manera s’interpreten a si mateixos. També sentirem temes de Brian Eno, entre d’altres. Un personatge molt important en la història és el del sogre, l’avi del nen; l’únic que tractarà d’ajudar l’Emily. Aquest paper va ser encomanat a Nick Nolte,  nominat dos vegades a l’Oscar: per ‘El principe de las mareas’ i per ‘Affliction’, i que després de llegir el guió no va dubtar en apuntar-se a l’aventura que significava una pel·lícula francesa de cinema independent. La química que hi ha entre ell i Maggie Cheung és una de les millors coses  d’aquest film ple d’energia positiva, que va ser rodat al Canadà, París, Londres i San Francisco.

Aquesta nit farem una immersió en el món del teatre a ÚLTIMA SESSIÓ, gràcies a ‘Coneixent la Júlia’, una pel·lícula dirigida per l’hongarès Istvan Szabo l’any 2004.
En el món del cinema hi ha grans títols històrics sobre les intrigues, els processos creatius i les lluites entre les dives del teatre. Recordem-ne uns quants: ‘Eva al desnudo’ de Mankiewicz, ‘Opening night’, de John Cassavettes,  ‘El último metro’, de François Truffaut, ‘Vania en la calle 42′ de Louis Malle i també ‘Cómicos’ de Juan Antonio Bardem que ell mateix va refer com a musical al servei de Sara Montiel a “Varietés”.
‘Coneixent la Júlia’ es basa en una novel·la de William Somerset Maugham titulada senzillament “Teatre”. Aquesta adaptació és molt lliure. Ens presenta en el Londres del 1938 una actriu de gran prestigi, Julia Lambert, interpretada per Annette Bening, que es troba en el punt més alt de la seva carrera. Tanmateix, li sembla que ha arribat a un moment sense retorn, tant en la seva vida professional com en la personal, incloent el seu matrimoni amb un empresari interpretat per Jeremy Irons.
L’entrada en acció d’un jove arribista que es presenta com el seu admirador número 1, trasbalsa la seva vida fins al punt de veure’s relegada a un paper secundari, però, com tota gran actriu, sap estar a l’alçada d’aquest repte.
Val a dir, per començar, que la pel·lícula és tan enginyosa com divertida i que Annette Bening s’hi converteix en la reina absoluta. Es dona la circumstància de que tot i sent per segona vegada finalista a l’Oscar a la millor actriu principal, després d’haver-ho estat l’any 1999 per ‘American beauty’, va ser desbancada del premi per la Hillary Swank de ‘Million Dollar Baby’, la mateixa actriu que li havia arrabassat l’Oscar 5 anys abans per ‘Boys don’t cry’. Molts ho van considerar una crueltat per partida doble si recordem que aquell any, Annette Bening, la gran favorita al premi era a la platea, embarassada de vuit mesos i en companyia del seu marit, Warren Beatty i amb una ambulància a les portes del Shrine Auditorium.
En tot cas, aquest dijous podem reparar aquesta injustícia donant-li el nostre Oscar particular per la seva Julia Lambert.