Avui a “Barcelona…i acció” veurem ‘Las alegres chicas de El Molino’, un document insòlit sobre el music-hall més famós de Barcelona.
Dirigida per José Antonio de la Loma, el 1976, època en què començava l’anomena’t cinema de “destape”. No havien passat ni tres mesos des de la mort del general Franco que els barcelonins van sortir al carrer exigint els seus drets.

 Les manifestacions de principi de febrer de 1976 van ser molt violentes. L’Assemblea de Catalunya mobilitzava cada cop més gent. Es demanava llibertat, amnistia dels presos politics i Estatut d’Autonomia. Els grisos continuaven atacant sense pietat els manifestants.
El món del teatre també donava senyals de vida. S’inaugurava el Teatre Lliure de Gràcia, així com el Festival d’estiu del Grec, a Montjuïc.  El teatre Diana, del carrer San Pau, es convertiria en poc temps en el centre més avantguardista de la ciutat.
Aquell any també va ser el del naixement del diari ‘Avui’, primer escrit en català,  i de l’estrena de ‘Canet Rock’, la pel·lícula de Francesc Bellmunt i Àngel Casas que recollia l’ambient i les cançons del nostre Woodstock particular.

L’11 de juny, els Rolling Stones van actuar per primera vegada a Espanya, a la Monumental, en un concert antològic organitzat per Gay Mercader.
 Aquesta època daurada de Barcelona és recordada diàriament a la gran carpa instal•lada al final de La Rambla, a on es pot assistir a concerts, taules rodones, presentacions i cinema, fins al proper dia 28.
El Molino va tancar el 1997 i sembla que molt aviat tornarà a obrir portes. Quan es va inaugurar, els anys vint, el Paral•lel era el centre d’oci de la ciutat. Hi havia terrasses de cafès, locals de cinema, de teatre, de circ i de revista. Fins els anys seixanta les artistes de El Molino alternaven amb els clients a la petita barra del bar. Serà difícil recuperar l’esperit del passat, així com descobrir artistes de la talla de Mary Mistral, Bella Dorita, Lita Claver o Christa Leem, que va aportar aires nous a l’striptease. L’aparició de Christa Leem en el petit escenari de El Molino va revolucionar les nits de la ciutat, convertint-se en poc temps en mite eròtic dels barcelonins.
El 1976 Odette Pinto, gran senyora de la ràdio, que ens va deixar el 21 de febrer passat, feia seus els micròfons de Ràdio Joventut.
Federico Fellini va visitar El Molino el 1985. Li va agradar tant que, en finalitzar la funció, va convidar a cava a tots els artistes. Com homenatge al gran mestre del cinema italià, la música de la pel•lícula és de Nino Rota, el seu col•laborador de sempre.

Molts dels personatges del film estan interpretats per ells mateixos. És el cas del gran còmic Pipper o Lita Claver. Fotografiada per Tomàs Pladevall, ‘Las alegres chicas de El Molino’ segurament no és una gran pel•lícula, però sí que és un gran document sobre l’històric local del Paral•lel. Deixem que sigui Johnson, rei de El Molino durant molts anys, que faci de presentador.

Avui a “Barcelona…i acció” veurem ‘A la ciutat’, tercer llargmetratge en la filmografia de Cesc Gay. Coneixerem les llums i les ombres  d’un grup d’amics, les seves relacions de parella, sempre conflictives i plenes de secrets amagats. El realitzador barceloní sap molt bé del que  parla: gent que ronda els trenta anys i que viu a Barcelona.
Només han passat set anys des de 2003, any de la producció del film, però que lluny ens queda aquell dissabte 15 de febrer en què més d’un milió de barcelonins ens vam llençar al carrer per protestar per la imminent invasió d’Iraq.
La ciutat es va aturar davant la impressionant manifestació, que segons les estadístiques va ser la més multitudinària de tot Europa. El lema era clar: “No a la guerra”. No ens vam fer massa cas, ja que la guerra encara continua.
El mes de juliol es va celebrar el Desè Campionat Mundial de Natació. Les principals piscines de la ciutat van acollir els 2.015 atletes que van participar en les proves.
El 28 de març actuava al Palau Sant Jordi Paul McCartney. Feia deu anys que no visitava Barcelona. Les entrades es van esgotar en 24 hores, prorrogant un dia més el concert, que va estar dedicat a la seva època  amb els Beatles.
La pel·lícula té moments divertits i moments dramàtics, no és una comèdia, però tampoc és un drama, és un estil de fer cinema propi del realitzador. Les histories que ens explica poden passar i, de fet, passen en una ciutat com Barcelona. Les situacions que planteja i el perfil dels protagonistes són creïbles, segur que tots tenim algun conegut que ens pot fer pensar en algú dels personatges.
La Barcelona de Cesc Gay és una barreja de llocs nous amb els clàssics de tota la vida. “Els clàssics moderns”, que diria l’escriptor Rafael Taixés. Com el Sidecar de la plaça Reial, antic bar Texas en els anys setanta, convertit en sala de concerts, el Centre de Cultura Contemporània, o un dels barris més característics de la ciutat, la Barceloneta, renovada per fora, però conservant  el seu esperit de sempre per dintre, entre els petits carrers que la conformen.També la pizzeria La Verónica, situada a la plaça de George Orwell, coneguda com la plaça del Tripi, al final del carrer d’Escudellers,  un oasi enmig d’una de les zones conflictives de la ciutat.
‘A la ciutat’ està interpretada per uns actors i actrius en estat de gràcia. Mònica López en la interpretació que la va donar a conèixer; Alex Brendemühl, actualment al Teatre Borrás, magnífic com sempre; la divina Leonor Watling; una entranyable i divertida María Pujalte i Eduard Fernández, que va guanyar el Goya al millor actor de repartiment. No els cito a tots perquè la llista és llarga. Cesc Gay ha fet una pel·lícula coral que ens mostra les relacions dels personatges entre si, i amb la pròpia ciutat.

Avui a “Barcelona…i acció” veurem ‘Los Tarantos’, un títol indispensable del cinema espanyol, que no podíem passar per alt en un programa que recupera pel·lícules rodades a la nostra ciutat. La va dirigir el cineasta barceloní Francesc Rovira-Beleta, l’any 1962 i la va protagonitzar Carmen Amaya. Era la primera vegada que es rodava una pel·lícula al Somorrostro.
El Somorrostro era un barri de barraques situat entre la Barceloneta i el Poble Nou que congregava emigrants andalusos, principalment de raça gitana. En aquells temps cap barceloní gosava anar-se a banyar a aquelles platges que, actualment s’han convertit en les de la Vila Olímpica.
Allà, el 1913, havia nascut la gran Carmen Amaya, filla d’una bailaora i un guitarrista. Amb només sis anys va debutar ballant a l’Exposició Internacional de Barcelona. Amb el temps  es convertiria en figura mundial.Peret l’acompanyava cantant ‘El garrotín’, en una seqüència del film.
Gran part de la pel·lícula va ser rodada al bar Las Guapas, del carrer d’Escudellers. Carmen Amaya ja estava malalta, va morir a Begur abans de l’estrena.
La gran nevada del 1962 va obligar Rovira-Beleta a avançar el pla de rodatge, per aprofitar una Barcelona insòlitament blanca.
El 1962 es va inaugurar un nou cinema a Barcelona: l’Aribau, de l’empresa Balañá, un dels pocs amb solera que encara funcionen. ‘West Side Story’ va ser la pel·lícula escollida per l’esdeveniment. Com a ‘Los Tarantos’, l’argument també estava inspirat en el ‘Romeo i Julieta’ de Shakespeare.
La mort de Marilyn Monroe, el 5 d’agost, commocionava el món sencer. Les inundacions de Rubí, que van causar 815 morts i desapareguts, van unir als barcelonins per ajudar la població veïna.
El mes de juny era el de la Fira Internacional de Mostres situada a Montjuïc. Era una cita obligada, et regalaven bolígrafs, borses i gorres i, a més, podies menjar salsitxes de Frankfurt i beure cervesa alemanya.
Cada any la Fira promocionava alguna novetat, com el Biscuter, el cotxe 100% espanyol, o el 600, la Vespa, la Coca-Cola o el Donuts.
‘Los Tarantos’ va descobrir dos grans ballarins de flamenc: Sara Lezana i Antonio Gades. Va ser seleccionada per l’Acadèmia de Hollywood per competir a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, però aquell any va guanyar el ‘8 ½’ de Fellini. Es va estrenar al cine Comedia el desembre de 1963.

Avui a “Barcelona…i acció” veurem ‘Tatawo’, pel·lícula rodada al barri del Raval, l’any 2000. Tatawo és el nom d’un local situat al carrer de la Cera, un local polivalent on, a més de música i copes, els clients també poden fer-se un tatuatge o un pírcing. L’any 2000 Barcelona es consolida com una de les ciutats preferides del turisme mundial. Amb el canvi de segle començava una nova època per la nostra ciutat.El cap d’any de 1999 va ser celebrat per partida doble: canviàvem d’any i de segle. Els que creien que arribaria la fi del món estaven equivocats. Barcelona sencera era una festa, com la que es va muntar a l’Estació de França. Aquell any ens abandonava el gran còmic Joan Capri. Va ser l’inventor dels monòlegs i va fer riure diverses generacions de catalans. AUDIO El 21 de novembre era assassinat per ETA el polític Ernest Lluch. Totes les forces polítiques, sense excepcions, es van unir a la multitudinària manifestació que va tenir lloc al passeig de Gracia. També es va inaugurar la discoteca Razzmatazz, situada al carrer dels Almogàvers de Poble Nou, que substituïa el mític Zeleste. Dos antigues fabriques, una de catifes i una d’estampats es convertien en una gran sala de concerts. Per primera i única vegada els Premis Goya es van entregar a Barcelona, en una gala dirigida per Rosa Vergés. Pedro Almodóvar i ‘Todo sobre mi madre’ van ser els gran triomfadors de la nit. Pels carrers del casc antic van començar a proliferar les cases de tatuatges, una moda que s’anava imposant L’any 2000 també va ser el de la proclamació de Joan Gaspart com nou president del Futbol Club Barcelona. El realitzador barceloní Cesc Gay obtenia un gran èxit amb ‘Kràmpack’, segona pel·lícula que dirigia. Durant un any passen moltes coses a Barcelona. Unes bones, d’altres dolentes. ‘Tatawo’ intenta reflectir com vivien una sèrie de persones marginades a la Barcelona de principi del segle XXI. És una pel·lícula plena de sensualitat i erotisme, que va dirigir el cineasta barceloní Jo Sol, abreviatura de Jordi Soler. La protagonitzen Alexis Valdés, Paulina Gálvez, Micky Molina i una joveneta i sexy Elsa Pataky.

Aquest diumenge, el Greenaway més transgressor a Última Sessió.

Avui a “Barcelona i…acció” veurem ‘Sinatra’, un passeig pel Paral·lel i el barri del Raval de Barcelona de la mà d’un guia excepcional: el realitzador Francesc Betriu, un lleidatà que ha reflectit com ningú la ciutat a les seves pel·lícules, amb títols com ‘Furia española’, ‘La plaça del Diamant’, o l’excel·lent documental ‘Mónica del Raval’. Seguirem la vida d’un pobre home al que diuen Sinatra, que es dedica a imitar el cantant americà a la Bodega Apolo. Un retrat sincer i realista de com es vivia a aquella part de la ciutat fa 20 anys.
El 1988 al Paral·lel encara li quedava vida. La Bodega Apolo, amb el seu petit escenari, era el lloc ideal per descobrir nous artistes: cantants, mags i transvestits. Mentre gaudies de l’espectacle podies beure una copa, fumar o menjar un entrepà de calamars, que havies comprat a l’entrada.
Just davant es trobava ‘Studio 54’, un antic teatre convertit en la discoteca més marxosa i glamurosa de la ciutat.
Els “xiringuitos” de la Barceloneta, on podies menjar una paella sobre la mateixa sorra de la platja, tenien els dies contats. Al barri de Gràcia els joves més moderns ballaven fins a les tantes al KGB.El cinema Coliseum de la Gran Via lluïa com mai.
Alfredo Landa realitza la millor interpretació de la seva carrera donant vida a Sinatra, i va tenir feina afegida perquè ell mateix es va doblar al català. La pel·lícula és un recorregut per una Barcelona que aviat deixaria d’existir, la de les pensions deixades, les tètriques cases de prostitució i les botigues de gomes. El periodista Enric Ripoll-Freixes ho va reflectir molt bé en un documental filmat en els anys seixanta.
Joaquín Sabina, que també exerceix de presentador, va compondre les cançons especialment per la pel·lícula. Acompanyant Alfredo Landa veurem Mercè Sampietro, com la seva dona; Ana Obregón, interpretant una prostituta de luxe; una jove Maribel Verdú; el genial Monuel Alexandre com el porter de nit de la pensió o Luis Ciges, com el propietari. ‘Sinatra’ es va estrenar a l’elegant Club Coliseum, de la rambla de Catalunya, i va aguantar en cartell durant dos mesos i mig.

Avui a “Barcelona…i acció” veurem ‘El crimen del cine Oriente’ protagonitzada per Pepe Rubianes i Anabel Alonso. Dirigida el 1997 pel cineasta barceloní Pere Costa, especialista en cinema criminal, que es va basar  en un fet real per escriure el guió. ‘El crimen del cine Oriente’ ens transporta a la València dels anys cinquanta, encara que va ser rodada al barri del Poblenou de Barcelona.
El 1997 Pepe Rubianes triomfava en la que seria la seva segona casa: el teatre Capitol de la Rambla. Feia vuit anys que el popular cinema Capitol, anomenat can Pistoles, s’havia convertit en teatre.
Pepe Rubianes va trobar el lloc ideal per treballar: al centre de la ciutat i molt a prop del seu estimat bar Raval, on anava cada nit quan acabava la funció.
Durant molts anys va omplir la sala d’espectadors, de totes les edats, que volien passar-ho bé i riure de forma intel·ligent.
El pròxim 1 de març es complirà un any de la mort de Pepe Rubianes, un còmic irrepetible que, com comprovarem a la pel·lícula, també va ser un gran actor dramàtic. Sense deixar de ser ell mateix crea un personatge molt allunyat de la seva personalitat…i a més coix.
‘El crimen del cine Oriente’ és un passeig pel cinema dels anys cinquanta, un homenatge a aquelles pel·lícules i als cinemes de barri de programa doble.
En els programes dobles dels anys cinquanta sempre es colava alguna pel•lícula de Juanita Reina o Lola Flores, però la gent el que volia era cinema americà. Va ser una dècada de grans títols.
El Casino de l’Aliança de Poblenou es va convertir en el cinema Oriente, que és on passa la major part de la pel·lícula. Tothom volia veure ‘Lo que el viento se llevó’ que, per fi, el mes de novembre de 1950 es va estrenar al cinema Windsor Palace de la Diagonal, amb deu anys de retard.
A més de Pepe Rubianes i Anabel Alonso, que està magnifica, també veurem Josep M. Pou com el propietari del cine, Marta Fernández Muro com la taquillera o Joan Dalmau com el projeccionista.

Aquest divendres a “Barcelona…i acció” veurem “La cripta”, un relat de misteri basat en la novel·la “El misterio de la cripta embrujada” d’Eduardo de Mendoza. La va dirigir Cayetano del Real el 1981, l’any que Barcelona va viure l’atracament més important de la seva història: l’assalt al Banc Central de la plaça de Catalunya. Era un 23 de maig, tres mesos després del cop d’Estat del tinent coronel Tejero. Dintre del banc es trobaven 263 hostatges, entre clients i treballadors, que els GEO van alliberar en una operació digna d’una superproducció de Hollywood. Els vianants que ho van viure en directe no donaven crèdit al que veien.
El Banc Central es actualment la botiga de roba Sfera, i el Vizcaya, situat al seu costat, és el Hard Rock Café. Les cadires de la Rambla també han desaparegut.
Barcelona ja s’havia desinflat de l’eufòria postfranquista, però a la ciutat continuaven passant coses. Al Teatre Romea, del carrer de l’Hospital, Dagoll Dagom hi estrenava la ‘Nit de Sant Joan’, amb cançons de Sisa. Bruce Springsteen actuava l’1 de març al Palau d’Esports, per primera vegada a Barcelona. Aquell any el Barça guanyava la Copa del Rei, per 3 a 0 davant de l’Sporting, amb dos gols de Quini, que tres mesos abans havia estat segrestat.
“La cripta” està protagonitzada per José Sacristán, que ens ofereix una de les seves millors actuacions, interpretant un petit delinqüent que acaba de sortir del psiquiàtric i es converteix en un detectiu agut i entranyable.
Les localitzacions són variades, la primera part es va rodar a la part baixa de la ciutat: la Rambla, carrer d’Escudellers i carrer Blanqueria, al barri del Born. La segona a Sant Gervasi i Pedralbes, que es on figura que està situat el col·legi de monges del qual desapareixen unes nenes. Rafaela Aparicio és la mare superiora.
El director de producció va ser Paco Poch i, entre els actors, hi trobem la flor i nata del cinema i el teatre català: Marta Molins, Arnau Vilardebó, Mario Gas, Carlos Lucena, el recordat Jaume Sorribas, Carles Velat i una joveneta Assumpta Serna. “La cripta” es va estrenar al cinema Catalunya i es va mantenir tres mesos en cartell.

Aquí teniu el trailer original de ‘La llavor del diable’, pel·lícula que projectarem el dissabte al nostre espai ‘Nit de por’.

Aquest divendres a ‘Barcelona…i acció’ veurem un film considerat clàssic: ‘Los atracadores’, del realitzador barceloní Francesc Rovira-Beleta. Es va estrenar l’any 1962; el de la gran nevada.
Barcelona es va despertar el dia de Nadal coberta de neu. Una nevada com no s’havia vist mai. Els esquiadors van aprofitar per pujar en metro fins a l’estació d’avinguda Tibidabo per, tot seguit, baixar el carrer Balmes esquiant. Durant uns dies la ciutat va ser dels vianants. La gent es passejava pel mig del passeig de Gracia o la Diagonal.
La neu va agafar a Rovira-Beleta en ple rodatge de ‘Los Tarantos’, i es va haver d’improvisar un guió nou per tal de continuar la filmació.
Era la primera vegada que es rodava una pel·lícula al barri del Somorrostro de Montjuïc, lloc a on havia nascut la gran Carmen Amaya, protagonista del film. Seria la seva ultima pel·lícula, ja que poc després moria a Begur.
‘Los Tarantos’ va descobrir un jove Antonio Gades ballant a la Rambla, en una seqüència que ja és mítica.
El 1962 també va ser l’any que va morir Marilyn, títol d’una novel·la de Terenci Moix. El cinema era l’únic refugi per evadir-se de la mediocritat ambiental. En l’elegant Windsor Palace de la Diagonal s’estrenava ‘Rebelión a bordo’, amb Marlon Brando, la gent passava set quan anava al cinema Urgell a veure ‘Lawrence de Arabia’ i molta por si s’atrevia a entrar al Fantasio a veure ‘Psicosi’. Kubala debutava com entrenador del Barça, Josep Guardiola, el cantant, guanyava la 4a edició del Festival de la Cançó Mediterrània i Montserrat Caballé debutava al Gran Teatre del Liceu. ‘Los atracadores’ ens situa en aquella època tan llunyana i ens recorda llocs entranyables que ja no existeixen, com el cinema Liceu, del barri de Sants, que va aguantar fins al 1989, a on té lloc una de les seqüències bàsiques del film; o els populars magatzems Capitolio del carrer Pelai.   
El 1962 també va ser l’any de la visita del Generalísimo, que va arribar per mar, en una motora, al més pur estil James Bond. Al port l’esperava el batlle de Barcelona, el seu fidel Josep M. de Porcioles.
Els tres joves protagonistes de ‘Los atracadores’ estan interpretats per Manuel Gil, Julián Mateos i el francès Pierre Brice. També veurem Enric Guitart, en el paper de pare i  María Asquerino en el de la seva amant. Els interiors van ser rodats als  estudis Orphea de Montjuïc, que aquell mateix any desapareixien per culpa d’un misteriós incendi.  Va guanyar el Premi Sant Jordi a la millor pel·lícula espanyola de l’any, encara que la gent no va respondre massa en el moment de la seva estrena, al cinema Windsor, que la va projectar només durant 24 dies.