Per començar juliol una pel·lícula que no podia faltar al nostre programa: ‘Tuset Street’, pot ser l’única que porta per títol el nom d’un carrer de Barcelona. La va començar a dirigir Jordi Grau el 1968, però per divergències amb Sara Montiel, protagonista del film, la va acabar i signar Luis Marquina, director més acord amb les exigències de l’estrella.
El petit carrer de Tuset, que enllaça la travessera de Gràcia amb la Diagonal, es va convertir a mitjans dels anys seixanta en el centre d’oci de la ciutat.
El carrer de Tuset pretenia ser una rèplica del Carnaby Street londinenc, en el qual podíem trobar de tot: botigues, discoteques, restaurants, bars; fins i tot un cinema, l’Arcadia, situat a les galeries de mateix nom. A la botiga de roba Renoma, es trobaven les últimes tendències de la moda europea.
En el número 1 es va inaugurar la perruqueria Iranzo, un dels pocs locals que encara continuen funcionant.
Al Runner Club hi anaven els més joves a ballar els últims ritmes d’importació.
En el número 27, a la cantonada amb la travessera de Gràcia, es trobava Reno, el millor restaurant –i un dels més cars- de la ciutat.
Al costat del bar Anahuac, que també ha resistit el pas del temps, hi havia La cova del Drac, un local mític en el qual van començar la seva carrera molts cantants catalans. A les tardes es convertia en discoteca per a joves.
Sara Montiel tenia 40 anys quan va protagonitzar ‘Tuset Street’. Després va interpretar tres pel·lícules més i el 1974 va abandonar definitivament el cinema.
A la pel·lícula és Violeta Riscal, una vedet del Molino, que una nit ballant al Bocaccio coneix un ‘pijo’ de Tuset de qui s’enamora. La idea de mesclar l’ambient de Tuset amb el del Paral·lel era molt bona, no en va entre els guionistes trobem Rafael Azcona, però Sara Montiel, que era la productora, va imposar els seus criteris. Malgrat tot la pel·lícula reflecteix l’ambient que es vivia a la Barcelona del 1968.
El pub Tuset era el punt de reunió de la “gauche divine”, terme inventat per l’escriptor Joan de Sagarra. Entre els clients habituals trobem les models Teresa Gimpera i Romy; l’actriu Emma Cohen o el realitzador Jacint Esteva, un dels fundadors de la Escola de Cine de Barcelona. La terrassa quedava coberta durant l’època de fred.
La part de dins estava decorada com un pub anglès, on no faltaven els pòsters de Brando i els Stones, ni el de la senyal de la pau amb l’eslògan: “Fes l’amor i no la guerra”. Actualment el pub Tuset és un centre d’estètica.
La discoteca Bocaccio, del carrer de Muntaner, va ser durant molts anys el centre neuràlgic de la “gauche divine”, i el lloc a on la gent anava quan tancaven els bars de Tuset. Oriol Regás l’havia inaugurat el 1967, un any abans de la filmació de la pel·lícula. Precisament acaba de publicar les seves memòries titulades ‘Los años divinos’, llibre molt recomanat per aquells que vulguin saber més coses sobre aquella època.
Del carrer de Tuset baixarem a l’entranyable Molino. Entre els espectadors veurem un jove Alfredo Landa i en la llotja al realitzador Luis García Berlanga, posant una mica d’ordre.
Els fans de Sara que no pateixin, perquè canta diverses cançons amb coreografies demencials, com la versió pop de ‘Frenesí’.
‘Tuset Street’ es va estrenar al cinema Novedades del carrer de Casp, i no va tenir gaire èxit. Una pel·lícula d’ambient pop amb Sara Montiel d’estrella no era una cosa fàcil de fer. Amb el pas del temps s’ha convertit en una raresa que s’ha de veure amb sentit de l’humor. Algunes seqüències, com la de Sara en negligé traient-se la perruca i les pestanyes postisses, són antològiques.

Avui a ‘Barcelona…i acció’ veurem ‘Libertarias’, dirigida per Vicente Aranda el 1996.Una visió de la Guerra Civil espanyola des del punt de vista de les dones que hi van participar. Unes dones que es van organitzar en milícies per lluitar, igual que els homes, contra les tropes nacionals colpistes.
Gran part de la pel·lícula va ser rodada al barri antic de Barcelona. Els veïns de la zona van reviure aquells primers temps de la Guerra Civil, quan les esperances de triomf eren grans.
El passeig del Born es va convertir en un plató de cinema. Les incomoditats del rodatge eren compensades pel fet de veure actuar de prop a actrius de la talla d’Ana Belén, Victoria Abril o Ariadna Gil.
Els veïns de la plaça Reial encara recorden els dies que Aranda i el seu equip van rodar algunes de les seqüències més espectaculars, abans de traslladar-se a Vic. Molts dels veïns del barri van participar d’extres.
Vicente Aranda ens parla de la revolució anarquista, liderada per Durruti, que paral·lelament els dos grups establerts, republicans i feixistes, anava agafant cos en aquella Espanya confusa i dividida.
Un any abans de ‘Libertarias’, el realitzador anglès Ken Loach havia rodat a Barcelona un dels seus films més celebrats: ‘Terra i llibertat’, que junt amb ‘Libertarias’, és una de les millors pel·lícules que s’han fet sobre la Guerra Civil espanyola.Ken Loach també va escollir el barri del Born per rodar seqüències importants de ‘Terra i llibertat’, pel·lícula molt premiada que tractava el tema des d’un angle molt semblant al de Vicente Aranda.
A més de les tres protagonistes femenines, a ‘Libertarias’ també veurem Miguel Bosé, fent de capellà, Loles León, com una prostituta reciclada en llibertaria, Rosa Novell, Laura Mañá o Jorge Sanz. La pel·lícula està dedicada a la memòria del crític de cinema José Luis Guarner, coguionista del film.

Quan només falten uns dies per començar l’estiu veurem ‘Noche de verano’, dirigida per Jordi Grau el 1962. Una peça de museu, molt difícil de trobar.
Va ser el primer llargmetartge de Jordi Grau, que no amaga les influències del cinema italià de l’època, sobretot d’Antonioni i Fellini. A part dels seus mèrits cinematogràfics, l’autèntic valor del film és el documental, ja que la majoria de seqüències estan filmades en escenaris naturals. La nit a què fa referència el títol és la de Sant Joan, una nit màgica que Barcelona no ha deixat mai de celebrar.
Les fogueres abundaven en les cruïlles dels carrers. Les muntaven els veïns amb trastos vells. Els nens eren els que més gaudien de la nit de foc.
Era molt típic anar a passar la revetlla, amb coca i cava, a la plaça de La Monumental o a Les Arenes, a veure una “charlotada”. La Banda El Empastre, amb els “enanitos toreros”, era molt popular.
Farem un recorregut per la Barcelona del 1962, l’any que va morir Marilyn. També va ser l’any de la gran nevada i de dos debuts importants: Kubala com entrenador del Barça i Montserrat Caballé al Gran Teatre del Liceu. Pels carrers circulaven Vespes, Sis-cents i Dauphins. La gent començava a respirar, després de la dura i llarga postguerra.
Els protagonistes de ‘Noche de verano’ són Francisco Rabal, que ja era un actor consagrat, amb més de 40 pel·lícules interpretades; i Maria Cuadra, filla del torero Antoñete, una actriu molt desaprofitada pel cinema que es va retirar al començament dels anys setanta. Per la part italiana, perquè es tracta d’una coproducció, trobem Gian Maria Volonté i Umberto Orsini. Els personatges del film són gent adinerada, que van a prendre copes a Ciutat Diagonal o a cocteleries de luxe, però que de tant en tant visiten els locals de les parts baixes de la ciutat per viure emocions més fortes; com la mítica Bodega Bohemia del carrer de Lancaster, en ple barri Xino, un local entranyable i decadent, amb un petit escenari i un piano, on actuaven artistes ja grans, com Mary Alda o el gran Gilbert; o les atraccions Apolo, del Paral·lel, una autèntica joia amb laberint, casa encantada, túnel de l’amor, i el drac, una muntanya russa interior i a les fosques, la qual cosa ho feia doblement angoixant. Algunes de les atraccions de l’Apolo es troben al bar La Fira, del carrer de Provença.
La Paloma, històrica sala de ball del carrer del Tigre, declarada patrimoni de la ciutat. A la seva pista han ballat diverses generacions de barcelonins. Malauradament en el mes de desembre de 2006 l’Ajuntament va ordenar el seu tancament, per excés de soroll.
A principi dels anys seixanta triomfava un nou ball: el twist.
A més de les localitzacions senyalades, en veurem moltes més. Com la Rambla, Montjuïc, la Diagonal o el port. El final va ser rodat a la Costa Brava, concretament a Begur, localitat on figura que té la torre  el personatge interpretat per Francisco Rabal.
‘Noche de verano’ es va estrenar al cinema Fantasio, del passeig de Gràcia.

Aquesta nit a ‘Barcelona…i acció’ una pel·lícula catalana d’última generació: ‘Joves’. Una mirada al costat més salvatge del jovent.
 Dirigida l’any 2004 per dos joves que sabien de què parlaven: Carles Torras i Ramón Térmens i protagonitzada per uns actors en estat de gràcia: Roger Coma, Aina Clotet, Pau Roca o Judith Uriach, entre molts d’altres. Tant els directors com els actors i actrius han demostrat amb els seus treballs posteriors  que l’èxit de ‘Joves’ no va ser fortuït.
L’any 2004 va ser el del Fòrum. Una vegada més Barcelona estava en el punt de mira internacional. Un cop solucionada la polèmica que va propiciar un muntatge d’aquesta envergadura, els barcelonins vam acudir en massa al recinte per veure les exposicions i assistir als nombrosos concerts i conferències que es van realitzar, durant els 141 dies que va durar.
La inauguració va ser impressionant amb l’espectacle ‘Moure el món’. Una esfera de 130 tones de ferro i 23 metres de diàmetre va emergir majestuosament de l’aigua. Finalitzat el Fòrum l’esfera es va traslladar al municipi de Sant Antoni de Calonge, al baix Empordà.
El final del Fòrum encara va ser més apoteòsic. Uns focs d’artifici com no s’havien vist mai. Les platges del litoral es van omplir de milers de persones per gaudir de l’espectacle. 
‘Joves’ és una pel·lícula molt dura que segueix el camí obert per les ‘Històries del Kronen’ que Montxo Armendáriz havia dirigit nou anys abans. Si en aquella ocasió els joves protagonistes es movien pel sexe, les drogues i el rock-and-roll, en aquesta és pel sexe, les drogues i la música techno.
Barcelona s’havia convertit en capital mundial de la música electrònica. Un fenomen que havia començat a les discoteques d’Eivissa i s’havia traslladat a la península. Al Festival Sónar, que se celebra cada any i en diferents espais, acudeix gent de tot el món. Barcelona és un referent de primera magnitud quan es parla de  música electrònica. 
Bona part de la pel·lícula està rodada en locals de música techno i sota les llums de neons.
‘Joves’ és un exemple de cinema català fet des de les vísceres, sense ànim de comercialitat, sinó de mostrar una realitat que és la que ens envolta. Un cinema valent i compromès amb el temps que ens ha tocat viure.
Acompanyant els joves actors i actrius protagonistes, trobem actors consagrats de la talla de Jordi Dauder, Vicky Peña o Jordi Serrat.

Avui viatjarem a la Barcelona de 1995, any de producció de la pel·lícula ‘Gimlet’, un thriller de suspens, elegant i sofisticat com el còctel que li dona títol. 
El 1995 es va commemorar a tot el mon el centenari del cinema. El 28 de desembre del 1895, el cinematògraf inventat pels germans Lumière es presentava públicament en un cafè de Paris. Poc abans de complir-se el primer aniversari de l’esdeveniment es realitzava la presentació a Barcelona. Va ser als baixos de l’establiment Fotografia Napoleó, situat als números 15 i 17 de la Rambla, precisament on es troba actualment el Peep Show, palau de l’erotisme, amb sala de cinema inclosa.
El 1995 Barcelona es va sumar a les celebracions del naixement del cinema, recordant els seus pioners, com el barceloní Fructuos Gelabert que el 1897 va rodar ‘Riña en un café’, primer film d’argument de tot l’Estat espanyol, i que ell mateix va restaurar el 1952.
O Segundo de Chomón, inventor d’una sèrie de trucs cinematogràfics. Al seu taller de Barcelona, el 1902, acoloria a ma una primera versió de ‘Sansón y Dalila’. Les pel·lícules de Chomón son un prodigi d’imaginació que la Filmoteca de Catalunya s’ha encarregat de conservar.
També del 1902 es el reportatge de Fructuos Gelabert titulat ‘La processió de les filles de Maria de la Parròquia de Sants de Barcelona’, on apareix el primer moviment de càmera del nostre cinema.
El 10 de març del 1995 ens abandonava, als 53 anys, el cantant i poeta Ovidi Motllor.
‘Gimlet’ va ser el debut en el llargmetratge de José Luis Acosta, cineasta andalús, que desprès es dedicaria, sobre tot, a la televisió, com realitzador i com guionista. La protagonista es una bellíssima Àngela Molina, que interpreta el paper d’una dona  assetjada per un assassí que treu el cor a les seves víctimes, i que esta bojament enamorat i obsessionat per ella. En un paper no gaire llarg, però de vital importància en la trama, Viggo Mortensen, que esta, com sempre, magnífic.
Bona part del film es va rodar en el passeig del Born, molt a prop del Gimlet, primera cocteleria que va obrir Javier de las Muelas.
L’escenari principal es un dels bars mes emblemàtics del passeig: el Miramelindo, inaugurat a finals dels anys setanta i que continua en plena activitat.
A la pel·lícula el bar es diu Baba, i Àngela Molina es la propietària. Allà és on comença i acaba la angoixant historia de l’assassí del cor.
La protagonista no estarà tranqui-la en cap banda de la ciutat. Ni tan sols en el punt més alt i allunyat del barri del Born, com es la muntanya de Collserola.
Abel Folk, Pep Cruz, Blanca Pàmpols i Jordi Boixaderas acompanyen Ángela Molina i Viggo Mortensen en aquest thriller atípic, poc morbós i molt romàntic, que va passar per les cartelleres amb més pena que gloria, i que avui recuperem.

Avui a ‘Barcelona…i acció’ una pel·lícula realment curiosa: ‘El taxista ful’, una experiència insòlita, a mig camí entre el documental i la ficció. És la historia real de José Rovira, un home sense feina que per poder mantenir la seva família robava taxis per treballar a la nit. Al matí tornava el taxi al seu lloc, deixant en un sobre els diners gastats en gasolina.
El fals taxista es confessa davant la càmera remarcant que no es considera un lladre, sinó un home sense feina. Dirigida pel barceloní Jo Sol, l’any 2005, aquest documental de creació ens parla de temes com la precarietat, la globalització o els grups antisistema. 
La pel·lícula va més enllà de la història d’aquest taxista ocasional i ens mostra una Barcelona actual, post olímpica. Acollidora per als turistes, però en ocasions molt dura per als propis ciutadans.
Una Barcelona llibertària, amb un fort moviment antisistema, que el 2004 va organitzar una invasió per mar al recinte del Fòrum. L’acció va ser un èxit, ningú se’ls esperava i van aconseguir entrar la bandera pirata al controvertit i elitista Fòrum de les Cultures. El col·lectiu Dinero gratis va col·laborar en la realització del film.
Plató
La figura del taxista ha estat protagonista de moltes pel·lícules. El taxi és l’excusa per recorre les ciutats i també per conèixer els passatgers que van pujant i baixant. Acompanyant el ‘taxista ful’ passejarem per la Barcelona nocturna, però sobretot sentirem en primera persona la història d’un home que no accepta la nova situació de precarietat en què es troba. A mesura que entra en contacte amb grups d’ajuda, passarà de ser un lladre a un okupa. És molt d’agrair que la pel·lícula no perdi mai el sentit de l’humor.
El moviment okupa de Barcelona va començar el 1984 i es va convertir en un referent per als okupes espanyols. Un dels punts àlgids del moviment va ser l’ocupació del cinema Princesa, tancat des de 1970. La policia va desallotjar violentament els okupes, emparant-se en vigor del nou Codi penal. Aquell octubre de 1996 la Via Laietana i els carrers dels voltants es van convertir en un autèntic camp de batalla.
La pel·lícula va obtenir una menció especial en el Festival de cine de San Sebastià, i el seu protagonista, José Rovira, va ser nominat a diferents premis d’interpretació. Veurem personatges de la vida real, com Marcos Rovira, fill del protagonista, mesclats amb els actors en un treball que té com a resultat una pel·lícula única, plena de vida i energia positiva, i que us la recomano sincerament.

Avui a ‘Barcelona… i acció’ un clàssic del cinema policíac espanyol: ‘El cerco’, dirigida el 1955 per Miquel Iglesias. Una de les pel·lícules més reconegudes de l’anomena’t cinema criminal barceloní, que es va realitzar durant la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i que ens ha deixat títols com ‘Hay un camino a la derecha’, ‘A tiro limpio’ o ‘Los atracadores’. El barri Xino, el Paral·lel, el Port o la Zona Franca eren localitzacions ideals per a aquests tipus de films, que d’alguna manera volien emular les pel·lícules americanes de gàngsters.
‘El cerco’ continuava el camí obert per ‘Apartado de correos 1001’, que Rovira-Beleta havia filmat cinc anys abans, moment en què va descobrir que Barcelona era un plató natural de múltiples possibilitats. A més de la intriga criminal aquestes pel·lícules són documents únics per veure com era la Barcelona d’aleshores. Pels carrers encara circulaven carros, alguns cotxes i molts tramvies, que anunciaven productes de l’època.
També hi havien uns divertits autobusos de dos pisos, com els de Londres, i uns taxis enormes amb capacitat per a sis persones.
El carrer de Pelai era els dels grans magatzems, com El Siglo o El Águila. Ocupant l’espai trobem actualment botigues de roba.
‘El cerco’ és la història de l’atracament a les oficines d’una fàbrica de la zona portuària i de la posterior investigació policial per detenir-ne els culpables. Amb un guió de Joan Bosch, una de les figures principals del cinema policíac català, Miquel Iglesias va realitzar la seva millor pel·lícula. La planificació, els decorats, una acurada fotografia plena d’ombres, situen el film per sobre de les produccions de l’època. Conrado, el protagonista, està interpretat per José Guardiola, que no es ni el cantant ni l’entrenador del Barça. És un actor de doblatge que també va fer moltes pel·lícules, quasi sempre de dolent. Seva és la veu de Humphrey Bogart a ‘Casablanca’.
Durant la llarga postguerra el Paral·lel era el barri més bulliciós de la ciutat. Estava ple de teatres i de bars amb terrassa. L’especialitat de la coneguda Bodega Apolo eren els entrepans de calamars. Les motos Vespa i els cotxes Seat  s’havien apoderat de l’avinguda que comunica la plaça d’Espanya amb el Port. També hi havien atraccions a l’aire lliure per als més petits.
Una de les distraccions preferides pels joves era jugar al futbolí. A més de les grans sales de jocs, la majoria de bars en tenien un. El teatre Arnau ja s’havia transformat en cine. Es podia escollir: o anar a la platea i mirar la pel·lícula, o pujar a l’amfiteatre per fer… altres coses. Les parelles de nuvis passejaven entre un munt de gent i de bars.
‘El cerco’ es va estrenar al cinema Alcazar de la Rambla de Catalunya.
No està editada en vídeo ni en DVD, i difícilment es veurà programada en una altra cadena, per la qual cosa es una ocasió per recuperar-la.

Avui a ‘Barcelona… i acció’ veurem ‘Si te dicen que caí’, pel·lícula dirigida per Vicente Aranda, basada en la novel·la de Juan Marsé.
Encara que l’acció comença als anys setanta, de seguida ens traslladem a la Barcelona dels anys quaranta, època de misèria i estraperlo, de republicans amagats i feixistes al poder. Al barri Xino abundaven els bordells envoltats de cases de “gomas i lavajes”, i també a les parts altes de la ciutat, freqüentats per la burgesia.
Un dels “meublés” més coneguts era ‘La casita blanca’, situat a l’avinguda de Vallcarca, tocant a la plaça de Lesseps. Pel seus llits van passar el més florit de la societat barcelonina, civil, militar i eclesiàstica. Molts dels seus secrets van ser revelats en l’excel·lent documental de Carles Balagué titulat com la cançó de Serrat:‘La casita blanca’. El més sorprenent és que encara existeix.
Kubala era el crack del Barça, que encara no havia estrenat el Nou Camp.
A meitat dels anys quaranta la Rambla estava més plena que ara, i sense cap turista. Passejar era molt sa, i sobretot no costava un duro. Tothom esperava il·lusionat la loteria de Nadal, amb l’esperança d’un canvi de vida.
La gent senzilla i republicana anava a ballar a les sales populars, com La Paloma o El Apolo. L’alta burgesia franquista lluïa les joies i pells al Gran Teatre del Liceu.
‘Si te dicen que caí’ està protagonitzada per Jorge Sanz, que tenia 19 anys i va guanyar el Goya al millor actor i el Premi Sant Jordi, i per Victoria Abril, que hi interpreta fins a tres personatges diferents. Un d’ells inspirat en la figura de Carmen Broto, una prostituta de luxe que va morir assassinada, per motius que encara a dia d’avui no estan clars. Victoria Abril estava realment embarassada de sis mesos quan va rodar les escabroses escenes sexuals del film.
Juan Marsé va passar la postguerra, sent un nen, al barri del Guinardó. Gran aficionat al cinema, en alguna ocasió ha declarat que va aprendre més al cinema que a l’escola i que en aquella època de postguerra anava al cine per escapar de la realitat quotidiana, que era molt dura.
Veurem el mític cinema Roxy de la plaça de Lesseps, per fora i per dintre, encara que en realitat sigui l’Aliança del Poble Nou, ja que el Roxy va tancar el 1969 i la pel·lícula es va rodar vint anys més tard.
En papers destacats trobem Javier Gurruchaga, interpretant un fatxa viciós i pervertit, que marcaria per sempre la seva carrera, i un jove Antonio Banderas, fent de promès d’una de les Victoria Abril.
En papers secundaris Lluís Homar, Jordi Dauder o Ferran Rañé, entre d’altres, i la presentació d’un noi de 14 anys anomenat… Juan Diego Botto.

Avui a ‘Barcelona…i acció’ veurem ‘Aquesta nit o mai’, una comèdia de Ventura Pons rodada el 1991. És la sisena pel·lícula en la filmografia d’un dels realitzadors més prolífics de l’estat espanyol, que ja ha estrenat 22 títols. Després de deu anys dedicats al teatre, el 1977 Ventura Pons feia un brillant debut cinematogràfic amb ‘Ocaña, retrat intermitent’, un documental insòlit sobre la Barcelona d’aquella època. Ell, com cap altre, ha sabut reflectir en les seves pel·lícules els canvis que ha anat experimentant Barcelona amb el pas del temps. Com Woody Allen, Ventura Pons és realitzador d’una pel·lícula per any. El 2001 va ser el de ‘Manjar de amor’, una de les seves obres més aconseguides, amb un repartiment internacional. Els actors van quedar encantats amb el rodatge a Barcelona.
En aquesta ocasió la Barcelona que ens mostra Ventura Pons és senyorial i cosmopolita. Al passeig de Gràcia es començaven a instal·lar les botigues més anomenades del món, molt a prop d’edificis tan singulars com la Casa Batlló o La Pedrera. El 1991 tancava les seves portes el cinema Fémina, situat al passeig de Gràcia, inaugurat el 1929. La filmoteca canviava de lloc, de la Travessera de Gràcia passava a instal·lar-se al cinema Aquitania de l’avinguda de Sarrià.
Ventura Pons és capaç de realitzar drames tan potents com ‘Carícies’ o ‘Forasters’, i comèdies tan divertides com ‘¿Què t’hi jugues Mari Pili?’ o ‘Anita no pierde el tren’. Ha dirigit els millors actors i actrius del nostre cinema, i amb la majoria ha repetit. ‘Aquesta nit o mai’ es una comèdia d’embolics que tenen lloc durant la revetlla de Sant Joan a Barcelona.
Moltes seqüències del film van ser rodades al Llantiol, el local del carrer de la Riereta, que afortunadament encara funciona. Veurem Joan Gimeno presentant un espectacle en el qual actua Mingo Rafols vestit de valenciana.
La protagonista és la popular Lloll Bertrán i està molt ben acompanyada per Marta Fernández Muro fent de miop, Marc Martínez de gay, Mónica López de jove estudiant, o Amparo Moreno interpretant una “manya” divertidíssima. També veurem en un petit paper la recordada Mary Santpere, en la que seria la penúltima pel·lícula en què va intervenir.

Avui viatjarem al 1958, any de producció d’‘Un vaso de whisky’, tercera pel·lícula en la filmografia de Julio Coll, cineasta nascut a Camprodon amb una carrera digna de ser revisada. És una pel·lícula difícil de trobar, perquè no està editada en vídeo ni DVD, per la qual cosa el passi d’avui és una ocasió per veure-la.
A finals dels cinquanta Barcelona estava tenyida de gris, els carrers estaven plens de capellans, monges i militars. Encara no existien les discoteques, l’única escapatòria eren el cinema, els cabarets i… la Rambla.
El cine era la vàlvula d’escapament per sortir de la mediocritat ambiental. A finals dels anys cinquanta Barcelona comptava amb 33 sales d’estrena i 67 de programa doble. El 1958 en el Coliseum es projectava ‘Un rei a Nova York’, dirigida i interpretada per Charles Chaplin, al Fantasio ‘Rififí’, títol clau del cinema de robatoris, i al Tivoli ‘La violetera’, un gran èxit de Sara Montiel. De tant en tant ens visitaven figures internacionals, com Renato Carosone, el cantant italià de moda, que va actuar durant tres dies al Cinema Astoria, al carrer de París.
La part baixa de la Rambla era un oasi per als noctàmbuls més agosarats, que no tenien por de barrejar-se amb gent de tot tipus i condició.  
Per ballar, alternar i prendre un whisky s’havia d’anar a un cabaret. N’hi havia molts a Barcelona, com l’Emporium, el Rio o el Bolero.
Arturo Fernández, que tenia 27 anys, interpreta el seductor barrut i trinxeraire del film, un dels millors papers de la seva carrera. La seva redempció serà una jove, propietària d’un hotelet a la costa, paper interpretat per l’actriu italiana Rossana Podesta. L’hotelet no és un altre que l’hostal Ampuries, local emblemàtic que encara existeix a la platja d’Empúries. Carlos Larrañaga és l’amic del protagonista, un estudiant de medicina que es deixa arrossegar cap a la mala vida. Moltes de les pel·lícules d’aquella època que tractaven temes considerats forts, anaven acompanyades al començament d’un text moralitzant que repudiava la forma d’actuar dels personatges. Ho dic perquè no s’espantin amb les lletres que surten al començament.
El 1958 es van inaugurar les grans reformes del Parc Zoològic. Es van substituir les gàbies per espais que imitaven l’hàbitat natural dels animals. Es deia que era un dels millors d’Europa. La inauguració va ser presidida per l’alcalde: el Sr. José M. de Porcioles.
El tema musical de la pel·lícula, del mestre Solá, que el sentirem xiulat al principi, es va fer molt popular a l’època. ‘Un vaso de whisky’ es va estrenar al cinema Windsor Palace de la Diagonal el març de 1959.